Faig cua al forn, com gairebé cada dia, darrere de les dependentes de les botigues, els operaris i les iaies que a primera hora de dimarts es vesteixen de diumenge per anar a comprar el pa. I faig cua darrere els iaios amb sabatilles d'esport i diari sota el braç. I a mig matí, faig cua darrere dels alumnes dels instituts de la vora que campen esgotant els minuts per al retorn amb queixalades als entrepans preparats de casa. El cafè prohibit a terrasses no té el mateix gust en un vas de cartró reciclable però continua sent cafè. A prop del forn i dels bars que serveixen begudes i entrepans per emportar hi ha un parc on les dependentes (tallat curt i llet natural), les iaies endiumenjades (un cafè amb llet, amb la llet calenta, si us plau), els operaris (americà amb sucre), els iaios (cafè sol) i els alumnes (cafè amb llet de soja) han establert la seva zona zero per al cafè matinal. Els bancs, distribuïts per no ofendre ningú amb una presència massa propera, han recuperat hores d'utilitat i el paisatge ha canviat: del pràcticament ningú al no-queden-places. Però tampoc no és un problema: sempre hi ha unes escales o un racó a peu dret on deixar passar l'escàs temps fins al darrer glop. Aquí, els bancs de cafè van escassos; en altres punts de la ciutat els en sobren: massa birres. En aquesta pandèmia, tants caps, tants bancs.