Les imatges del jutge Félix Alfonso Guevara esbroncant els advocats al judici dels atemptats de la Rambla ha fet aflorar la seva llarga carrera com a dictadoret de caserna. Benaurades siguin les càmeres. Però el problema de fons no és ell. No: Guevara és un cas extrem, però el seu estil ens resulta lamentablement familiar. En realitat, l'estil Guevara és una excrescència radicalitzada de l'estil amb què l'administració de justícia es relaciona amb els ciutadans de forma sistemàtica i reglamentada. Analitzem, per exemple, una carta típica de les que et citen a declarar com a testimoni en un judici. Naturalment, en castellà, que et quedi clar on som. No comencen amb un benvolgut o un bon dia. No: tu no ets ningú. Amb un llenguatge hermètic i volgudament intimidatori et dicten data i hora exactament igual que si et cridessin firmes, ar! Cap pista sobre de què va el cas o per què hi has d'anar. De frente, i punt. Si quan compareixes et pregunten sobre coses que ja no recordes i que no t'has pogut preparar, és igual: la justícia és tan ràpida i eficient que es pot permetre perdre el temps. El seu i el nostre. Hi ha jutges impecables, és clar; però la Justícia en general encara no ha entès que està al servei dels ciutadans que paguen els sous dels que hi treballen, i no al revés. La justícia està guevaritzada per segles d'estat autoritari. I qui envia la carta és un Guevara.
