Passen els mesos i segons anem avançant en el calendari de festes i tradicions anem veient també com el virus les mata o les altera: des de les falles de València fins a la loteria de Nadal. Quan falta poc més d'un mes per al sorteig les administracions alerten que cau la demanda i que cauen, sobretot, les vendes que es feien a través dels bars, dels clubs, de les associacions... No ens calen dades, en tenim prou de pensar quantes participacions havíem comprat ja els altres anys a mitjan novembre i quantes en tenim ara. Molts dels que ens en solíem quedar d'un lloc i un altre tenim encara la llista per estrenar. I sabem, com saben també les administracions, que els diners que invertíem en cinc, en deu o en vint participacions, no els invertirem en dècims per finestreta. Perquè no és el mateix ni de bon tros. La loteria compartida en múltiples butlletes té un valor afegit que no té la que podem comprar en qualsevol administració. En diuen participacions perquè cada butlleta representa la possessió d'una part del número al qual es juga, però mentalment ho interpretem com que estem participant d'una causa comuna, ja sigui el suport a una entitat a través del donatiu que hi va implícit o ja sigui participant d'una il·lusió compartida entre els amics que ens repartim un dècim. És l'encant de la loteria de Nadal, i és un encant que no el té cap altra. Ni la loteria convencional de cada setmana, ni els cupons de l'ONCE, ni la Grossa, ni la Primitiva, ni la 6/49.

La loteria de Nadal està carregada d'unes connotacions que la fan única. Entre d'altres, el valor d'una certa denominació d'origen, com si el fet d'haver estat comprada en un lloc determinat li afegís un plus. Pot semblar absurd però no és cap broma. Des de fa anys, amb la meva amiga Edurne, de Calahorra, ens intercanviem un dècim que per a ella té la gràcia de ser d'aquí i per a mi de venir d'allà. I vet aquí que l'any passat, després de comprar-lo, en arribar a casa vaig veure que me n'havien donat un que duia el timbre d'una administració... de Súria! Sense pensar-m'hi dos cops vaig tornar-hi, a demanar si me'l podien canviar. Perquè la importància d'aquell dècim no estava en el número sinó en la seva procedència. I la gràcia era que fos de Manresa, per molt que tots surtin de la mateixa fàbrica i que «tots són al bombo». El virus em deixarà amb menys participacions i amb menys al·licients per mirar les llistes el dia 22, però no em matarà la il·lusió de pensar que la grossa encara «pot caure aquí».