Quan es fa molt difícil desmentir determinats fets, alguns busquen en la ridiculització la via per desacreditar-los. És de manual. I aquest és el manual que segueixen tots i cadascun dels implicats en la darrera de les investigacions dutes a terme, per encàrrec del tribunal corresponent, relacionades amb el finançament del procés, i altres històries.
La primera ridiculització prové del mateix nom de l'operació que no sabem per què ha sofert un canvi volgut, o indegut. M'explico. Si en les investigacions dels fets de l'1-O l'operació es va batejar amb el nom del déu egipci Anubis, les primeres actuacions en el cas present foren batejades amb el nom de Voloh, déu eslau de la terra, les aigües, els boscos i la fertilitat. Les primeres aparicions periodístiques del novembre del 2019 porten aquest nom. Per què ara s'ha transmutat en Volhov, nom d'un riu rus, escenari d'una batalla nazi, amb participació destacada de la División Azul franquista? No se sap, i algú ho hauria d'aclarir.
Dit això, anem al nucli del cas. Per als qui estem en política i hem seguit la trajectòria dels principals protagonistes, en els darrers quaranta anys, hem pogut comprovar la veritat de la dita que molts «amagaven la cartera darrere la bandera». He conegut, de la part nacionalista-independentista, molt pocs casos d'entrega voluntària i desinteressada a la causa. És a dir, molt pocs han treballat i actuat sense voler ni esperar res a canvi. Al contrari, he vist un enorme interès a ser premiats de forma generosa i ostentosa pels seus suposats, imaginats o reals sacrificis.
A l'entorn del món independentista s'han mogut centenars de personatges a la recerca de beneficis immediats, o de vies per viure'n còmodament. Uns reclamaven càrrecs directes o indirectes, en l'administració, en òrgans i organismes, o muntant xiringuitos, generosament subvencionats amb diner públic. Així s'expliquen contractacions de programes, estudis, documentals, per a TV3. O designacions per a càrrecs a les delegacions catalanes a l'exterior. O llocs en oficines en qualsevol dels departaments de la Generalitat.
D'altres muntaven de pressa i corrents mitjans digitals, xiringuitos comunicacionals, per poder concórrer a convocatòries d'ajuts amb garanties d'èxit. Qualsevol via podia servir per premiar els grans sacrificis a favor del procés.
Ara, amb l'operació Volhov, o Voloh, trobarem algunes vies que demostraran l'astúcia i els fonaments de parar la mà a canvi de qualsevol actuació. Però no ho sabrem tot encara. Ni de bon tros. Precisament, en contra del que tant predicaven sobre la transparència i claredat en la Catalunya republicana, totes les actuacions i despeses són confidencials, secretes, opaques.
Parlem de molts milions en tota mena de despeses que mai ningú ha explicat ni declarat. Alguns creien que la via del finançament lliure i voluntari per part de milers de catalans no tindria final. La realitat ha desmentit els somnis, i algun dia sabrem d'on surten els diners per pagar advocats, viatges, trens opulents de vida en països especialment cars, sous encoberts, etc.
La ridiculització de les actuacions, com la famosa promesa de tenir deu mil soldats russos disponibles, produeix hilaritat, per descomptat, però provoca una altra reacció més preocupant, i és que algú ho va vendre com a possible i algú s'ho va creure. Puc afegir un altre deliri, en aquest cas públic, perquè va aparèixer en el programa 3/24 de TV3: proposar facilitar al port de Barcelona una mena de base xinesa per a la seva flota, i així tenir accés al Mediterrani, a canvi de generoses ajudes econòmiques. Sí, sí, això algú s'ho creia. Algú ho venia i algú ho comprava. Sí, això faria riure si no fos que tots aquests il·luminats ens han portat fins on som, i pretenen amb la ridiculització buscar la desacreditació. Esperem uns mesos, i veurem qui té raó.
