L'operari del bufador s'atura sota el meu balcó en aquest dia tardorenc en què no tinc pressa per llevar-me. L'imagino atrapat en un remolí de fulles que l'envolten, el cobreixen fins al cap i l'arrosseguen carrer avall com si fos el protagonista d'una història de ficció en la qual ningú pren mal. Ell riu. Sona música de fons. The end. La realitat, de vegades, és massa avorrida i no faig ni l'esforç de llevar-me per comprovar que l'escena s'ha desenvolupat sense canvis de guió. Escolto com va minvant el soroll de l'aparell i com el relleva un ocell que piula i una furgoneta que accelera, que endevino blanca amb una retolació lateral amb els colors de l'arc de Sant Martí. A les ciutats, sempre hi ha algú que fa coses permanentment. I sempre hi ha permanentment algú que les escolta. Em tapo el cap amb la flassada. Soc jo amb mi a dins. Ara que el cap de setmana ja no és el que era, firmaria perquè em confinessin els dilluns i els dimarts. Implantar un confinament selectiu, que cadascú triés els dies que volgués. Quedar amb tu sola, preparar-te una beguda i demanar-te com et va tot.

Amagada dins del llit, moc braços i cames per comprovar que estic viva i fantasiejo amb què faria si fos rica, si hagués estat jo l'única encertant de la Bonoloto d'aquest dimecres, que es va endur 1,2 milions d'euros per haver triat aquests números i no uns altres: 13, 22, 25, 26, 31 i 37, 39 (complementari) i 7 (reintegrament). A mi no em passarà mai. Soc més de perdre que de guanyar. Perdo al Monopoli, perdo al Mario Party, perdo a endevinar cançons. Perdo quan jugo amb els meus fills perquè a ells els agrada guanyar. La felicitat pròpia passa, sovint, per la dels altres. També he perdut vista, papers que havia de guardar, amistats que no he sabut conservar i un grapat de possibles. I cada nit, a les deu, quan el xiulet del whatsapp m'avisa que he rebut «El toc de queda» del Pep Garcia, em perdo en un racó del sofà a pensar.

Enyoro la llibertat de fer i em refugio en la que tinc, que és la de ser. Malgrat el xivarri, les incomoditats, el trànsit, les esperes i les obres, el meu món continua sent el real, un món fet de pell que vull tocar, de trompades que vull superar. En vaig prendre consciència dijous, després de la xerrada online que va oferir dins del «Cosmògraf» l'escriptora i activista Brigitte Vasallo, en com em vaig sentir de sola i desconnectada, quan es va acabar l'emissió. I ja va estar, sense cap comentari de ningú, sense la fressa dels espectadors abandonant la sala. El professor de literatura italiana Nuccio Ordine adverteix que les relacions humanes no es creen al món virtual i que «sovint oblidem que no hi ha cap plataforma digital que pugui canviar la vida d'un estudiant. Només els bons professors poden canviar-la». Si fos rica, ja sé què faria.