La pel·lícula Els aeronautes em va cridar l'atenció pel títol. Narra una ascensió en globus inspirada -només inspirada- en fets històrics. Els viatges captiven. Ja siguin els dels aeronautes que es desplacen en una nau aèria, com un globus; els dels astronautes o cosmonautes que travessen minúscules parts del cosmos; els dels cibernautes que no es mouen de lloc; els mitològics argonautes embarcats en la nau Argo o els autonautes de la cosmopista de l'enyorat Cortázar. Tots són protagonitzats per nautes, mariners, navegants. Viatgers. Es podrà navegar pel temps i tornar des del futur a l'instant que s'escriuen aquestes paraules per avergonyir-se de la poca perícia o la limitada visió que pot deixar al descobert una perspectiva més sàvia. O no. I entendre que la navegació és el conjunt d'encerts i també d'errors, tots ells valuosos pel que revelen en cada moment. Els viatgers gaudeixen de l'aire a la cara en la motocicleta o amb la finestreta abaixada del cotxe o amb els braços oberts al capdavant del veler, mirant per la finestra de l'avió o a través de les ulleres de bussejar. Frueixen del moment. Un sospir, una exhalació, una comunió. Contínuament se'ns oblida que cada instant som nautes de les nostres vides i que encara que poguéssim tancar el cercle i repetir el moment, no ens banyaríem al mateix riu.