Sortiu de les vostres closques!, es titulava el disc d'una xaranga francesa que va participar en una de les primeres edicions de la Fira Mediterrània. És a dir: baixeu al carrer i afegiu-vos a la cercavila festiva dels nostres ritmes divertits i una mica desafinats. Quan sortim de la closca cap a l'espai obert trobem l'altra gent, que és de tota mena, alta i baixa, grassa i prima, formosa i lletja, dretana i esquerrana, missaire i menjacapellans, amb vuit cognoms amazics i amb vuit cognoms pallaresos. Ens hi topem, ens hi relacionem, fem uns cafès o unes cerveses, i descobrim la semblança en la diferència. A còpia de fregadís s'arriba a aquell punt que permet discutir fins a l'extenuació sense arribar-te a barallar. O, en el pitjor dels casos, fem realitat aquella frase que vaig escoltar a Igualada: «Barallem-nos però no ens enfadem». Cal sortir de les closques per viure la discrepància d'aquesta manera, i la maleïda pandèmia ens està portant justament al contrari, a tancar-nos no tan sols dins la petxina domèstica, sinó a substituir l'espai públic que ja no freqüentem per un succedani digital que en realitat és una altra gran conquilla, perquè es tracta d'una bombolla de confirmació. En realitat el fenomen no és nou, però les restriccions pel coronavirus l'han potenciat. El nou espai de contacte humà és el que decidim que sigui a partir de les nostres afinitats, i com que ens agrada tenir raó, el construïm només amb aquells que ens la donen. El concepte de xarxa expressa un entramat de relacions, però les xarxes també serveixen per tancar els peixos dins d'un perímetre infranquejable. La progressiva substitució dels mitjans informatius tradicionals, que ni que sigui a cops de zàping impliquen algun grau de pluralisme, per les xarxes socials com a principal font d'informació i coneixement, contribueix molt a posar-nos els aclucalls que ens impedeixen veure la realitat a banda i banda dels nostres nassos. Moltes derivacions cap a la hipèrbole sistemàtica i cap a la desqualificació metòdica que observem en persones abans serenes responen a aquesta mecànica perversa que transforma continents en arxipèlags.