Dos èxits fonamentals de la ciència al llarg del segle XX, els antibiòtics i les vacunes, semblaven haver posat fi a les epidèmies que, fins aleshores, havien causat estralls a la humanitat. Fa cinquanta anys, al principi de la dècada dels 70, els experts més prestigiosos en virologia auguraven que, gràcies a aquests avenços, les malalties infeccioses deixarien de ser la causa principal de la mortalitat humana. Aquest auguri optimista ha quedat totalment desmentit pels fets posteriors. Entre d'altres, l'Ebola, la sida, el grip i l'actual covid-19 s'han encarregat de posar les coses al seu lloc.

Per contenir l'avenç d'aquestes malalties, s'han fet grans esforços que han permès accelerar els avenços de la medicina. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana una injecció d'optimisme ha impregnat els titulars dels mitjans de comunicació i les previsions dels analistes econòmics després de l'anunci que la vacuna de la covid-19 ara és més a prop que mai.

Però no hauríem de portar l'optimisme fins a extrems que ens facin oblidar els problemes de fons. No només perquè encara cal verificar l'eficàcia de la vacuna sobre mostres grans de població, sinó també perquè la història ens demostra com la salut de les plantes, dels animals i dels humans, junt amb l'organització de la societat, han estat entrellaçades formant part d'una mateixa trama al llarg dels segles: la trama de la vida.

La vacuna, si compleix les expectatives creades aquesta setmana, ens ajudarà a combatre aquesta malaltia, però ¿ens farà més resistents davant de noves epidèmies? És prou conegut el fet que les societats i les economies modernes són molt més potents que mai però al mateix temps són molt més fràgils. Qualsevol crisi econòmica cíclica, qualsevol interrupció de les cadenes de subministrament globalitzades, pot causar greus trastorns en tots els sectors econòmics cada vegada més interdependents.

Així que mentre saludem amb prudència la notícia dels avenços en la preparació de la vacuna que ens pot ajudar a normalitzar la situació, no deixem de preguntar-nos quina mena de normalitat volem. Perquè si al final tot el que aspirem és a tornar a tenir un model econòmic basat en el turisme, només farà falta un altre virus -que tard o d'hora arribarà- o una crisi que afecti el subministrament de petroli -que tard o d'hora també arribarà segurament abans que existeixi un combustible alternatiu capaç de sostenir la insostenible flota d'avions comercials que embruten els cels- per aconseguir que tota la tramoia se'n vagi en orris una altra vegada.

Vacunes sí, però canvis socials també. Reconstruir l'economia per tal de tenir cura de la vida. Si alguna cosa està posant de manifest la covid-19 és la necessitat d'una profunda revisió de les polítiques de precarització, de retallades socials i de creixement insostenible practicades al llarg de les darreres dècades. Cal reconstruir l'economia per tal de preservar la salut i garantir una vida digna. I això vol dir que caldrà triar entre les activitats essencials, productives i sostenibles que haurien de ser potenciades i aquelles altres, depredadores i/o especulatives, que caldria frenar o reorganitzar.