Enyorar, idealitzant-lo, el propi passat i sentir nostàlgia dels llocs, les companyies i les experiències que vam viure en la joventut i la infància és humà i, amb mesura, com tot, saludable. A mi, per exemple, ningú em convencerà que els anys 80 no van ser la dècada en què es va parir la millor música dels darrers cent anys o que a la carta dels millors restaurants hi ha algun plat capaç de superar el braç de gitano de patata que feia la meva àvia.

Hi ha, però, una altra mena de nostàlgia, la col·lectiva, la que fa que una part important d'una societat vegi en el passat recent una mena de paradís perdut a recuperar, un moment de felicitat i puresa del qual algú (els dolents...) els hauria allunyat. No parlo dels mites fundacionals, presents a la majoria de nacionalismes i de base gairebé sempre bèl·lica i medieval, sinó dels good old times de fa dues o tres generacions, quan se suposa que tot era més senzill, ordenat, bonic i (sobretot) comprensible. Aquesta mena de nostàlgia ataca directament al cor de la gent i és, per descomptat, perillosa políticament i quasi sempre reaccionària i conservadora. L' Again del MAGA de Trump aniria per aquí.

Si a cada un de nosaltres ens costa separar allò que realment prové dels nostres records i allò que hem incorporat a partir d'explicacions o fotografies, en la memòria col·lectiva passa una cosa semblant i el passat històric es barreja amb la recreació que n'hem fet a través de la cultura. Estic convençut, per exemple, que el Brexit no hauria comptat amb tant suport sense els centenars de pel·lícules i sèries que recreen de forma brillant però tramposa una Anglaterra pretèrita de prats verds, maons vermells, trens puntuals, insularitat orgullosa i homogeneïtat ètnica. Tant és que la realitat fos molt més complexa i molt menys bonica, ens ho han venut tant i tant bé que fins i tot molts de nosaltres, que ni som anglesos ni recordem els primers dos terços del segle XX, enyorem aquella vella Anglaterra.

Per sort però per desgràcia, el catalanisme polític (ara pràcticament tot independentista) no té gaire enlloc on projectar la mirada amb enyorança. Dues dictadures, una guerra perduda, obscurantisme religiós, lletjor desarrollista, la llengua anorreada, expectatives fracassades... La república va ser massa curta, la resistència contra la dictadura, heroica però minoritària i el postfranquisme, malgrat els Jocs Olímpics, el Rock Català i una certa modernor, un sí però no que de seguida va mostrar les seves limitacions i misèries. A Espanya, en canvi, s'ha imposat una visió de la segona meitat del segle XX molt més condescendent. Per això a TVE triomfen els programes que recuperen amb mal dissimulada admiració la cultura de masses del franquisme i la transició i per això l'èxit d'una sèrie com Cuéntame, que reconcilia l'espectador amb el seu passat. Aquí, quan hem intentat mirar enrere ens han sortit coses com La plaça del diamant (la pel·lícula), Salvador (Puig Antic) o Temps de silenci (la sèrie), on recreem el segle XX de l'única manera que sabem fer-ho, amb tristesa, vergonya i ràbia.