Mentre travessava el capvespre de diumenge el barri antic de Manresa, buscant arguments per inundar-me d'autoestima, no hi havia res en la miserable il·luminació, en l'arquitectura demolint-se o en el desvalgut urbanisme del racó més vell que valgués la promesa de tornar-hi. Almenys, mentre duri la pandèmia. Ja estem prou desesperançats per endinsar-se sense coacció al sector Santa Llúcia, Vallfonollosa i entorn, tard, un diumenge de novembre. No ho recomano. I no creguin que travessada la zona més ombrívola la vista millorava, potser perquè l'absència del moviment orgànic que generen els negocis avui tancats ho fa tot encara més melangiós, més a punt d'esvair-se. Disculpin l'atac de pessimisme, però aquests temps no conviden a les festes, i menys per un tros de ciutat on un tant va cór-rer durant la infantesa. D'aquells anys, amb el cos del tirà encara fumejant al sepulcre, es podia esperar qualsevol cosa. O, millor dit, no se'n podia esperar res. Tanmateix, confiàvem que aquells carrers, quaranta anys després, serien lluminosos, respectats, orgull històric de la ciutat mil·lenària. Però conclous que el virus que assota la ciutat no és només d'avui i no és només biològic. Hi ha un no sé què que desprèn aquesta Manresa. I grisor no esgota ni de bon tros el concepte.