Fa 32 anys i dos mesos començava la meva trajectòria universitària. Cinc anys d'anar i venir diari que comencen a quedar lluny en el temps, però encara avui molt presents en la memòria. Dels primers dies en recordo, sobretot, la sensació de magnitud que tot em desprenia. Però també l'emoció, als 18 anys, d'iniciar un nou camí que m'adrecés cap a la que esperava que fos (i ha estat fins ara) la meva carrera professional. Van ser, els primers dies, un continu de desorientació i descoberta alhora, en què a cada pas guanyava una cara nova amb qui repenjar-nos mútuament per anar-nos familiaritzant amb l'entorn de la facultat. I del global d'aquells cinc anys em queda algun mestratge puntual (no gaires, tot sigui dit) i, sobretot, el record de molts bons companys i d'un ambient estudiantil que t'impregnava. Tot plegat ho rememoro ara, pensant i lamentant la situació a què s'han vist abocats els nostres universitaris. El context de pandèmia els ha deixat a ells fora de context. Iniciar una carrera a còpia de connexions telemàtiques deu ser com fer un àpat d'estrella Michelin a base de liofilitzats. Potser el contingut hi és, però el continent ho desmunta. Les noves tecnologies estan suplint el distanciament, però no apropen. La interacció, en l'aprenentatge, no només és necessària, és vital.
