Les eleccions les perd el govern, no les guanya l'oposició. Aquesta realitat, que no cal ser politòleg per conèixer, està voltant a l'ambient a Catalunya en els darrers mesos. La pandèmia ha posat al descobert algunes de les mancances del govern, i els ciutadans estan veient astorats la incapacitat que té de presentar propostes que els generin seguretat. La guerra permanent en què han caigut les formacions que li donen suport, s'ha traslladat dins el seu si. Cada vegada queda més clar que cadascú va per ell, sense la més mínima coordinació, ja no diguem un projecte comú. I tot això sense parlar de les purgues que en Puigde-Trump està duent a terme amb els que s'han mantingut fidels al que, fins fa poc, era el seu partit.
Aquest cap de setmana dos columnistes a dos diaris diferents, Daniel Fernández a La Vanguardia i Joan Esculies a El País, escrivien sobre la necessitat d'una alternativa catalanista al govern, i tots dos posaven com a referent per tal de crear-la el PSC. Fernández titulava «Catalans pel Canvi»; Esculies, «Catalanisme contra independentisme». No seré jo qui esguerri la plana a cap dels dos, però crec que només amb els desencantats del procés no n'hi haurà prou per bastir una alternativa a l'actual govern. Evidentment serà important com s'articulin, la sopa de lletres en què s'han convertit els condemna a la irrellevància. Fins i tot el PDeCAT, que sí que té estructura suficient, sense el suport explícit del president Mas, té molt difícil guanyar tot sol un espai amb un mínim de gruix.
El desgast és molt important, i Esquerra Republicana ha vist truncada la seva tàctica de presentar-se com a partit de govern. Els seus moviments per fer-se veure com un partit útil, s'han vist esguerrats en sortir a la llum les seves grans febleses en la gestió de les àrees que té assignades a la Generalitat. Finances, Salut, Educació, Treball... Esquerra té un cognom històric, cosa gens menyspreable, però no pot presentar-se com una opció de futur. El seu descrèdit, avui, ja és una gran llosa i el seu cap de cartell és percebut sense ànima ni capacitats de líder.
Així doncs, es donen les condicions necessàries per al canvi. Seran suficients? Amb els desencantats del procés no n'hi haurà prou, principalment perquè molts preferiran quedar-se a casa, abans de tornar a abraçar el catalanisme. Perquè el catalanisme, que fou aquell moviment, molt ampli, que durant quaranta anys relligava el país, està avui, per desgràcia, malferit refent-se de la garrotada. El procés va intentar esclafar-lo, en el fons, perquè sabien que era el gran impediment per al seu nacionalpopulisme. Avui el PSC, i la seva mala salut de ferro, torna a ser el referent, però què més li cal? Què més necessita per aconseguir el canvi a la Generalitat?
Necessita allò que sempre ha representat la socialdemocràcia arreu i el catalanisme progressista aquí, mirar on són els més desafavorits, aquells que, despenjats de la globalització, necessiten creure que se'n podran sortir. El PSC té l'obligació de presentar-los una alternativa real de país, on ells se sentin importants i puguin tornar a creure en Catalunya. Sí, aquí està la clau de volta del nou país per al segle XXI. Que aquells que durant el segle XX vivien de la força del seu treball, i els seus fills, tornin a sentir aquesta terra com a seva. Els nostres barris i ciutats de l'òxid han de veure que tot i la duresa del moment hi tenen futur, i que sempre tindran en el govern una mà estesa. Que no es trobaran mai més que per a 545.746 autònoms el govern ha previst diners per a 10.000, tenint més de 891 milions al banc. I sí, també, un país on es pugui viure i conviure amb dues llengües, com ha estat des de fa segles. Ja n'hi ha prou de tanta exclusió, a Catalunya es parlen dues llengües. Els que tenim el privilegi de gaudir amb les dues, tenim l'obligació de fer-les conèixer i de fer-les estimar, però no tenim permès d'imposar-ne cap, a ningú.
El PSC té l'obligació històrica de fer-ho, és el seu deure, ha de ser generós amb tots, però implacable amb els intolerants de tota mena. Si no és així, el nacionalpopulisme espanyol tornarà a apartar-nos del camí, i tornarà a alimentar el nacionalpopulisme català. Aquest cop, no podem permetre que passi amb Vox allò que va passar amb Ciudadanos, entre d'altres coses perquè aquests han vingut per quedar-se. La Catalunya del XXI no pot ser la Irlanda del XX.
