Amb la pandèmia, l'economia es frena de forma brutal, s'endú el treball, les empreses, especialment dels autònoms, el petit comerç... Amb tot, la normalitat tal com la coneixíem no era una «bicoca» ja que la temporalitat dels contractes ens tenia, i ens té, immersos en una desigualtat rampant. Amb molt pocs ajuts per a les famílies per fer-hi front, amb una sanitat retallada. Amb poques o nul·les polítiques de repartiment de la renda. Fruit d'aquesta desigualtat i precarietat de partida és també el doble patiment econòmic i sanitari que patim ara, de manera accentuada. I en paral·lel, un planeta en risc de col·lapse per l'emergència climàtica.
També amb la pandèmia i també en paral·lel vam comprovar com amb els mesos de tancament total l'atmosfera se'ns feia més respirable, es reduïen les emissions, l'aigua era més neta i a mesura que passaven els dies de confinament la natura, i particularment els animals, van tornar allà on habitem els humans. D'això sembla que fa molt temps, però fa ben poc.
I el repte dels riscos mediambientals del planeta no pot quedar oblidat. Els nous temps ens posen de manifest la contradicció que vivim i el gran problema de civilització que tenim: quan l'economia s'atura arrasa els llocs de treball. Quan s'activa, de la forma ferotge i depredadora de recursos que ho fem les societats capitalistes, el que arrasa és el planeta.
Llavors, com superar aquesta dicotomia? Podem viure de manera diferent, amb menys? Tenim dret també a unes vides més senzilles, de ritme més lent, menys competitiu. Què és allò fonamental, de veritat? Conclouríem, segur, que el fonamental és viure amb dignitat.
I per viure amb dignitat, s'ha de tenir present l'escenari climàtic i el marc econòmic i social que vulguem construir postpandèmia. I per assolir-ho, caldrà batallar-hi des del punt de vista cultural.
Hi ha qui creu -i vol que així sigui- que amb la vacuna podrem tornar de forma immediata a l'escenari anterior, però si no canviem res seguirem sent societats profundament desiguals i mantindrem el planeta en emergència.
Hauríem de ser capaços, els primers els governants, que estan al capdavant en la gestió i negociació de fons europeus, de poder construir un imaginari col·lectiu potent i innovador, que plantegi una nova agenda política i social i defineixi una proposta. Perquè, si no és ara, quan? La crisi ens obre un escenari d'oportunitat. El món del futur es definirà en un temps breu i és ara quan hem de decidir cap a on anem: més lliure mercat o més sentit de la «cosa» pública i en favor de la gent comuna; més acció decidida contra el canvi climàtic o tornada al «business is business», protecció de la biodiversitat o ser humans que no es responsabilitzen i viuen al marge del mal que fem al planeta.
Aquesta és la qüestió.
