De la presumpta proclamació de la República a les picabaralles de pati de col·legi hi van tres anys, temps suficient per constatar l'alt grau d'ingenuïtat que va significar confiar en uns partits polítics que no estaven preparats per afrontar un repte majúscul. Segurament, tampoc la població. Mai sabrem si la resposta a la desobediència massiva hauria estat una carnisseria o la victòria. Hi ha algunes pistes que ens indiquen quina podria ser la resposta, però de moment només resta la incògnita i la il·lusió de renovar l'esperança en un hipotètic segon embat. Les eleccions del febrer ens diran si l'independentisme està empipat i/o desinflat, però sigui quin sigui el resultat es fa urgent restablir la confiança en una classe política que tracta la ciutadania de forma subalterna, tal com estem constatant durant la pandèmia.
El gran drama del sobiranisme és que els uns sense els altres o els altres sense els uns no van enlloc. Enlloc. Eixamplant la base o planificant des de Brussel·les, el que és evident és que el país no pot fer el ridícul un altre cop. Urgeixen noves veus que parlin clar i no tractin les dones i els homes d'aquest país com si Catalunya fos una novel·la del realisme màgic. Es fa necessari tenir els peus ben posats a terra i reflexionar seriosament sobre el futur. Perquè el present és per tremolar.
