El món trontolla i el blau del cel és lluminós i em continua captivant la bellesa de la natura a la tardor i aquests núvols que avui esquitxen la ciutat. El món es perd i algunes amistats em confessen que es troben bé, o relativament bé. Em parlen dels seus somnis, dels seus plans amb una barreja de timidesa i vergonya, mig d'amagat. Ara que tot balanceja ningú gosa dir en veu alta que se sent mitjanament bé, o mitjanament satisfet. Evitem ser jutjats, acusats de falta d'empatia, d'insolidaris, d'insensibles. I a l'espera que tot passi, o que passi tot el que hagi de passar, la felicitat s'ha tornat clandestina. Hem garbellat l'amor i n'hem fet una versió de butxaca, més discreta, més portable.

Ara, en algun lloc, hi ha moltes persones i molt contentes. Extremadament contentes. Per motius minúsculs o extraordinaris. S'han enamorat per primera vegada, han aprovat una examen important, han fet les paus amb una amiga, han superat un trauma, s'han recuperat d'un accident, esperen un infant, han refet de dalt a baix la cuina de casa. El nostre petit món s'entesta a tirar endavant i ens condueix per rius capritxosos i estrets que no sempre giren en el mateix sentit que el món en gros, el de tots. I aquí ens trobem, a la recerca d'un equilibri, inestable i subtil, entre allò que passa a dins i allò que passa a fora. I de vegades, el dins i el fora coincideixen de color, totes les peces encaixen i et sents poderós, però d'altres no. I fa mal, i esdevens la flama lluminosa d'una espelma solitària enmig de la foscor. Tots hem tastat la fel d'aquesta contradicció. Quan el món anava en la direcció correcta -o ho semblava- també ens havíem sentit desolats com a individus, sols en la nostra habitació, perduts en la nostra pròpia intimitat com si fóssim en un desert sense oasi ni palmera. I és extremadament dolorós plorar quan tothom riu.

Aquesta setmana he escoltat l'assagista Rob Riemen, que ha participat en una de les conferències del cicle de pensament «Cosmògraf», que se celebra a Manresa. Entre d'altres coses, ha alertat dels perills del feixisme, del declivi de l'esperit democràtic, de com els valors comercials han substituït els valors morals, que cal fer un esforç perquè la humanitat pugui tornar a viure en llibertat i justícia. «L'art -ha dit- és més poderós que qualsevol tecnologia. Pot canviar les persones i ens pot guiar cap a un nostre jo millorat, cap a un nou món. I això és el més important que toca fer ara. Els utòpics d'avui són els realistes del demà». Feia temps que una frase no em feia veure el blau del cel encara més blau.