Alguns creuen que el federalisme es construeix de dalt a baix, simplement per obra i gràcia d'un document fundacional, sigui en forma de constitució o conveni entre territoris o estats. La història dels països federals és molt diversa, i difícil d'aplicar a realitats diferents. És radicalment diferent la realitat suïssa, de l'alemanya, la canadenca o l'australiana, per posar diversos models de països federals.

Per això, quan parlem d'Espanya, diem que s'acosta a un model federal, si bé li queden encara passos per fer, per ser-ho realment. L'estat autonòmic va ser un encert, tot i venir des de dalt, i com a resposta a unes aspiracions evidents de territoris amb ànima federalista, per raons de llengua, cultura i europeisme.

Es fàcil criticar ara el perquè de la creació de l'estat de les autonomies, però, sent realistes, hem d'estar convençuts que no s'hauria permès un estat amb tres o quatre territoris «autònoms», i una immensa «resta d'estat». Tothom hauria intuït uns privilegis per als uns, en detriment d'altres. La confrontació estava servida i podria haver estat letal per a tots. El remei trobat, va ser la solució.

És cert que el dibuix hauria pogut ser millor, però també en això es fa difícil fer la valoració, quaranta anys després. Sigui com sigui, tenim un estat autonòmic, que va suposar descentralitzar i desconcentrar el poder central. Molt o poc? Segons com es miri, segons com es valori, però la realitat és que hem passat d'un model molt centralista, a un altre, molt autonomista.

Ara bé, una de les tares de naixement fou no imputar a les autonomies una major responsabilitat financera. Fer-les dependre tant del Govern central fou un error, i aquest error ha portat a situacions no desitjades, lluny del que ha de ser l'esperit federal. La base del federalisme és que cada administració s'ocupi de les necessitats més properes, perquè ho farà més eficientment.

I en aquesta eficiència també es va deixar massa lluny l'administració local, la més propera de totes. De fet, perquè un estat federal funcioni bé, ha d'haver-hi una perfecta coordinació i compenetració entre ajuntaments, autonomies i govern central. Aquí ens falta reforçar el paper dels ajuntaments, per una banda, i fer més autònomes les autonomies, perquè no depenguin tant del Govern central, a nivell de finançament. També fer-les més exigents a l'hora d'assumir les competències que els són pròpies.

Precisament la pandèmia ha mostrat les fortaleses i les febleses del nostre sistema. Massa territoris han volgut ser «manats» en comptes de «manar». Mal assumpte, perquè si un moment és clau per demostrar les virtuts del federalisme, és en casos d'emergències. És en moments difícils quan es veu si un govern està preparat per assumir les responsabilitats que li pertoquen o no. I la pandèmia ens ha mostrat bona part dels governs autonòmics no prou preparats ni mentalitzats per assumir les competències. Han perdut una ocasió única per avançar cap al federalisme real.

No estem encara preparats per anar més lluny. Aquesta és la dura realitat que ha mostrat la pandèmia. Massa governs vivien plàcidament dels recursos econòmics que cada mes envia el Govern central, sense preocupar-se especialment per millorar ingressos i assumir noves competències, tot a l'inrevés del que demana un estat federal. I tampoc s'han acostumat a compartir decisions i recursos humans, tècnics o materials. Aquestes febleses han aparegut, i si se saben valorar i superar, anirem en la bona direcció de millorar un estat autonòmic amb vocació d'estat federal.