Que Déu ens porti pluja i sol i guerra a Sebastopol», deien els catalans del 1854, veient que la guerra de Crimea generava encàrrecs per a la indústria tèxtil, feina per als vaixells, comandes per als productors de blat i oportunitats per a gent com el general Prim, que hi va fer turisme com a assessor dels turcs. Mentre tot això passava, un tal Lord Lucan va rebre l'ordre suïcida (en realitat, la va entendre malament) d'atacar amb la brigada lleugera de cavalleria una posició d'artilleria russa. En comptes d'assegurar-se'n, s'hi va llançar de cap amb sis-cents genets, deixant tirada la unitat del seu cunyat, un tal Cardigan, a qui detestava. Els russos, pensant-se que els britànics havien begut, van recompensar el valor dels cavallers liquidant-ne dues terceres parts. Un general francès que s'ho mirava de lluny va dir: «és un espectacle magnífic, però la guera no és pas això». La història considera aquella càrrega una demostració de valor absurda i incompetència militar, però Lucan, que va defensar-se com un lleó al Parlament i al Times, va acabar no pas sent castigat o degradat, sinó ascendit a general. Els darrers dies, a la política catalana hem vist exactament això: pífies incomprensibles defensades al Parlament i als diaris, i tampoc no ha plegat ningú. Com diria aquell francès, ha estat un espectacle magnífic, però la política no és això. No ho ha de ser.
