L'octubre del 2012 el ministre d'Educació José Ignacio Wert reconeixia que la reforma de la llei d'educació que preparava tenia entre d'altres objectius el d'«españolizar a los alumnos catalanes» i ho justificava dient que el sistema educatiu català sovint comportava que s'amaguessin o es reduïssin els elements comuns «que configuran la historia de Cataluña dentro de España». L'escola catalana, doncs, era suspecta d'escampar idees independentistes i per això s'havia d'espanyolitzar. A més, el ministre Wert també assenyalava que calia respectar escrupolosament el dret de les famílies que a Catalunya volien que els seus fills s'escolaritzessin exclusivament en castellà i per tant no volien participar en el sistema d'immersió lingüística que havia implantat la Generalitat. Però la realitat va ser força diferent perquè els discrepants amb la immersió van representar un percentatge molt baix, tot i t els esforços d'alguns partits polítics, sobretot Ciutadans, un dels objectius bàsics del qual era precisament d'impedir l'escola en català. Però justament ara, la modificació de la llei Wert ha tornat a remoure la qüestió. I PP, Ciutadans i Vox ja han començat de nou els atacs a la immersió a Catalunya i a propugnar un sistema escolar que funcioni bàsicament en castellà. És fàcil de pronosticar que seguirem veient debats abrandats sobre la llengua catalana a l'escola i desqualificacions de tota mena per part dels nostàlgics que voldrien recuperar el control ideològic que suposava l'antiga «Formación del espíritu nacional».

Però aquesta setmana les discussions lingüístiques no s'han limitat a les seves implicacions escolars. Al Congrés de Diputats es va veure un insòlit espectacle: la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, retirant la paraula a dos diputats -Albert Botrán i Néstor Rego- pel fet de fer servir des de l'hemicicle l'un el català i l'altre el gallec, per adreçar-se als seus companys diputats. Ja és prou sabut que l'única llengua que s'utilitza al Congrés de Diputats espa-nyol és el castellà, cosa que contrasta amb el fet que a l'Estat també siguin oficials el català, el basc i el gallec, a més del cas singular de l'aranès. I per què no s'hi poden fer servir? Doncs, perquè la llengua castellana s'ha anat imposant, des de fa segles, damunt de les altres. Però la imposició no pot ser en cap cas una justificació, sinó la mostra d'una manera de fer que s'allunya de qualsevol criteri democràtic. Fins i tot es desobeeix la mateixa Constitució, tan lloada quan interessa, que estableix en el seu article 3 que «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Algú ha pogut constatar mai aquesta protecció i respecte especial?

Evidentment, el català, el basc, el gallec i l'aranès no han rebut habitualment cap tracte respectuós. Al contrari: gairebé sempre han estat considerats uns parlars perillosos per a la unitat de l'Estat, que cal anar convertint en relíquies folklòriques. Fa molts segles, el gramàtic Antonio de Nebrija ja constatava el pes polític del castellà dient que «siempre la lengua fué compañera del imperio». I el 1716, el Consejo de Castilla recomanava anar canviant el català pel castellà amb actuacions dissimulades per tal que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Més a prop, la persecució del franquisme contra el català va tornar a ser gravíssima. Ens n'hem refet? No del tot. Els entrebancs que encara trobarà la immersió lingüística i els intents de PP, Vox i Ciutadans per tal d'evitar que el català continuï sent la llengua majoritària a l'escola catalana no s'esvairan fàcilment. Però de nosaltres depèn que no ho aconsegueixin.