Entre confinaments i restriccions que pugen i baixen; actes de fe dipositats en vacunes que van variant el grau d'efectivitat, anunciat però no certificat; filtracions que porten al desgavell, la confusió i la decepció, però no filtren la incompetència dels sapastres infiltrats; i governs d'aquí i d'allà que transformen hemicicles en patis d'escola de nens malcriats; fa només quaranta-vuit hores que es complia un aniversari, que té molt a veure amb el que som, on som i on aquest estat ens ha portat.

Divendres va fer quaranta-cinc anys que el dictador moria en un llit de plomes sense haver pagat la factura, deixant lletres no vençudes, que després de dècades embolcallats amb el llacet de la monarquia ben lligat, seguim pagant amb interessos. En el seu moment vam obrir les finestres perquè corregués l'aire però només s'ha ventilat la història, airejant la memòria perquè les noves generacions no vegin en els hereus d'avui aquells botxins d'ahir. La pudor no ha marxat, encara respirem aquell aire viciat de sotanes resclosides, togues repressives, uniformes encarcarats i jaquetes que del blau feixista van passar al blau demòcrata destenyit, per fundar partits, ocupar alcaldies i presidir governs més disposats a exonerar que no pas a destapar. Quan començàvem a ventilar ja ens van avisar que ajustéssim els finestrons, amb un cop d'estat pagat amb quatre ninots empresonats i els responsables gaudint de llibertat per exercir el llibertinatge, sota l'aixopluc del personatge coronat per fer el que li passava per l'inviolable entrecuix.

Ens van fer creure que si volíem ser europeus havíem de ser bons minyons, i així ens vam convertir en fills dignes i educats d'una Unió on hi cap de tot, fins i tot ells. Qui dia passa any empeny i qui passa s'ho empassa tot, amb el peix al cove, aguantant amb resignació no fos cas que ara que de tant en tant podem menjar bacallà, haguéssim de tornar al plat de cigrons. Protestem en ordre, sense esvalotar, uns quants cops a l'any com si anéssim a un aplec i com mana l'autoritat; que ja hi ha els que ho fan alçant la veu i el braç per fer-ho amb tota impunitat.

És un infeliç aniversari en el qual, just el dia abans, als reviscuts ultradretans els arribava el seu regal particular en forma de llibertat, gràcies a les bones pràctiques de l'Audiència Provincial de Ciudad Real, per a en García Juliá, l'assassí dels cinc advocats laboralistes d'Atocha aquella tràgica nit de l'any setanta-set, en plena transició «exemplar»; quan encara li mancaven deu anys de condemna desprès de passar un daurat exili, fins fa pocs mesos, sota el sol brasiler.

Ja ho deia Victor Hugo: el futur té molts noms, per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat. Deu ser per això últim que no acabem de trobar-la, l'oportunitat.