Paradigma: «esquema teòric que una persona o comunitat adopta com a visió del món, que comprèn una determinada comprensió de la realitat, un interès cognoscitiu concret, un procediment de recerca típic i una determinació específica de la relació entre teoria i pràctica. [...]» Quanta enganyifa concentrada hem descobert aquests dies! Ja podem donar com a inevitable el canvi de paradigmes que consideràvem inamovibles en la nostra concepció del món més immediat i el general. Mai més res no serà el que era, perquè aquest coi de virus ens ho ha capgirat tot: vida, relacions familiars i socials, hàbits, perspectives de futur... . Avui en dia, els conceptes canvien per mor del que li interessa a algú que tingui poder d'incidència en el seu àmbit. L'interès general l'han convertit en una utopia per al comú dels mortals, i només compta el resultat immediat i palpable individualment. La classe dirigent en sap un pou, d'això.

La resta, dit a l'engròs, viu en una societat muntada sobre l'efecte sedant del benestar social, l'oci, la gastronomia, el turisme, el consum plaent de bens, de cultura i la pràctica esportiva, amb l'exigència màxima de drets i la negligència generalitzada en el compliment dels deures. El modus vivendi s'ha anat forjant sense patir massa per un futur que no tingués tantes «oportunitats». Així, el teixit productiu industrial ha anat perdent adeptes en benefici de l'auge del sector serveis, suposadament menys embrutadís de mans i roba. La importància d'aquest àmbit productiu l'hem contrastat aquests dies: el sector és tan ampli, toca tantes tecles, està tan diversificat empresarialment i ocupa tants treballadors, que la incidència de les restriccions per controlar la covid-19 han posat en risc de fallida econòmica el país. Tal qual. La pandèmia ha canviat pràctiques laborals i el teletreball és una realitat irrenunciable per a molts treballadors i empreses: quantes reunions, dinars de treball amb targeta d'empresa, viatges de negoci es deixaran de fer? Es recuperarà el turisme que emplenava hotels, restaurants, botigues, càmpings, espais d'oci? Cal canviar aquest paradigma i cercar d'altres sectors d'economia productiva?

L'altra evidència ha estat comprovar la vàlua de la classe política a l'hora d'afrontar la gravetat de la situació. Davant la inacció, o l'actuació esvalotada desconcertant, sembla clar que hi ha d'haver un canvi de paradigma a l'hora de fixar les aptituds dels dirigents polítics. Hores d'ara podem pensar que el futur no l'ensenyen perquè els deu fer vergonya, de negre com deu ser.

I el poble? A banda l'article 26 del Califa de la Trinca, no sembla tan amoïnat per si hi ha fallida sanitària, com sí que ho està per haver de suportar restriccions, confinaments i privacions d'aquells benestars que li proporcionava el muntatge social abans de la pandèmia. L'avís científic que les infeccions es donen, sobretot, en el contacte entre persones que no conviuen, no és suficient per convèncer que ha de canviar la forma d'oci i de relacions. Es desaconsellen les trobades, les festes, els sopars en grup però tothom frisa per omplir espais de contacte social, sense patir per respectar les normes. El sofert sector sanitari pot esperar un canvi de paradigma?