22 de novembre de 2020
22.11.2020
Regió7

Tot per guanyar i tot per perdre

21.11.2020 | 23:49
Tot per guanyar i tot per perdre

El fred que divendres m'agafa de sorpresa -es veu que no havia parat atenció a Tomàs Molina, que es veu que ja ho va dir al TN- em fa venir ganes de prendre un cafè. Demà, dilluns, ho faré. Demà ho podrem fer. I tantes ganes que en tenim. Gairebé ho necessitem. Què ho fa que tenim més ganes que mai de fer una cosa just quan no ens la deixen fer? Ara tenim un munt de ganes de poder fer un munt de coses que no ens deixen fer. El Procicat té la paraula. I el Govern, el desgavell i el do de la incertesa. Daltabaix econòmic a banda, i precaució sanitària màxima per l'altra, ens trobem en un moment de «màximes frustracions», tantes com «no» ens diuen. I jo el primer. Quines són les teves? Em moro de ganes d'arribar més tard de les deu a casa sense venir d'enlloc. Abans, molts dies, em moria de ganes d'arribar, si us plau, d'hora a casa, que ja era hora. Fer un menú de migdia entrant i sortint del despatx. Apuntar-me a un gimnàs sabent que no hi aniria. Aquests dies tothom ha fet com jo. Enyorar la vida del poble dels veïns durant el cap de setmana. Quants anys fa que no vas al poble del costat. Un concert, tancar els ulls, i mirar un concert que m'atrapi dins, ben endins. I deixar que un actor em dibuixi una vida. Maleir la cita prèvia per fer qualsevol cosa. Entrar en una botiga grossa només a badar. Fins i tot, diria que ens agrada fer cues, perquè si fas cua vol dir que estàs anant a algun lloc. L'altre dia vaig fer una cua moníssima i super ben endreçada, era una cua sueca, on amb rodones grogues adhesives al terra et marcaven en cada moment la teva posició. Just abans d'acabar la cua ens van avisar que a dins no podríem badar sinó just entrar una mica, assenyalar des de fora el que volíem, i que ja ens ho entregarien. Això no és vida. I vam sortir de la cua on havíem passat, realment, una bonica estona de la nostra vida. I que bé s'hi estava. Les cues són, ara, la nostra zona de confort. No sé si vull sortir-ne. O entrar-hi. Encara no hi hem tret ni el nas i ja em xiulen les orelles parlant del Nadal que no serà. Veig nervis. Molts. I ganes desfermades de córrer en estampida familiar multiplicada i tunejada en bombolla cap a les taules parades a punt per cremar-ho tot. «Pero mira como beben los peces en el río». I de cop recordo, al juny, l'excés de ganes de revetlla de Sant Joan. No calia. No hi tornem, i penso que si no hi hagués aquest Nadal i aquest Cap d'Any pel mig tindríem ganes de sortir d'això, igualment, però no tindríem tanta pressa. Fora de casa sentia que ens deien: «Vísteme despacio que tengo prisa». I de petit no entenia com podien ser les dues coses alhora. A dins de casa sempre em deien: «Que el llegir no et faci perdre l'escriure». També em costava d'entendre. Espero no haver perdut cap de les dues coses. Ara mateix ho tenim tot per guanyar i tot per perdre. Slow.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.