Els moments més feliços de la meva infantesa els recordo jugant. Vivint en un poble petit hi ha més espai per poder-te moure en llibertat, i abans es permetia tot. En el meu cas, era en un pla de terra, ara convenientment enquitranat i asfaltat, que hi ha darrere de casa meva. Fèiem servir les portes dels garatges i els plataners de porteries improvisades, i ens guanyàvem les esbroncades dels amos dels establiments que hi havia instal·lats, els del forn de pa o de la fusteria, quan les nostres pilotades hi impactaven a les entrades o a la furgoneta que hi tenien aparcada. Era una època d'inconsciències col·lectives sobre els perills o sobre un mínim urbanisme que el pas del temps ha deixat enrere.
Ara, ens atipem de veure places de pobles i ciutats amb el rètol que diu que no s'hi pot jugar a pilota, que no es pot pintar a terra... en definitiva, que no s'hi pot fer res d'allò que el cos et demana quan tens cinc, deu o tretze anys.
En les últimes dècades, els metges ens han alertat del sedentarisme dels nens. Cada cop n'hi ha més que es passen el dia enganxats a una pantalla i no es mouen de la seva habitació. El confinament, en canvi, ens ha mostrat el desfici de la gent per poder sortir al carrer quan li ho prohibeixen, i també dels més petits per moure's en llibertat. Potser quan tot això s'acabi caldria recuperar els carrers per jugar-hi. Segurament no cal ser tan bestiotes com érem nosaltres de petits, però una mica de màniga ampla no ens faria cap mal.
