Enfeinats, atabalats, tancats en la nostra bombolla del dia a dia, poc temps tenim per posar en valor tot allò que ens rodeja. Un t'estimo, una abraçada o un gràcies són gestos quotidians, però que no serveixen per calibrar com ens omplen aquells que ens acompanyen en aquest viatge. Només el buit que deixa un ser estimat quan ja no hi és ens fa prendre consciència d'allò perdut. Aquell moment quan, assegut al sofà, gires la mirada cap a un costat i ja no és allà; o quan surts de casa i com sempre dius adéu, però ningú respon. Plora. Per què no? Plora sol o en companyia. A casa, tancat al lavabo, al cotxe o als braços d'un amic. No t'aguantis les llàgrimes. Plorar és un procés que fem contínuament de forma inconscient per lubricar i nodrir els ulls, tan bàsic com respirar o suar. La seva funció, però, va més enllà. En la tristesa, el plor també serveix per deixar anar unes hormones que ens ajuden a calmar-nos de forma natural. Malauradament, hi ha buits que ni amb moltes llàgrimes es poden tornar a omplir, cert, i una pandèmia com l'actual no només perfora la vida d'algú sinó la de molts. Ens toca a tots. I és una llàstima que, després de mesos i mesos de plor col·lectiu, encara hi ha qui no ha entès que el negacionisme i la irresponsabilitat d'un, comporta, inevitablement, les llàgrimes d'algú altre.
