Els que durant la dècada dels seixanta érem uns marrecs, ara som uns boomers. Una expressió poc o gens amable dedicada a la generació que hem superat els 55 anys. Vaja, una manera nova de fer notar que una persona és retrògrada o, si voleu, passada de moda.
No sé si és un problema dels boomers o de persones desfasades, però la proliferació dels patinets elèctrics pels carrers, voreres, rambles, passejos i qualsevol racó de la via pública esdevé un dels fenòmens més molestos i sorprenents relacionats amb la mobilitat urbana. Els patinets es fiquen i són per tot arreu, fins i tot a dins les botigues. Ni la pandèmia sembla haver aturat la venda d´aquests vehicles econòmics i silenciosos, però que sense regles són un perill. Ens trobem davant d´un fenomen que ningú no havia pronosticat, almenys amb aquestes dimensions.
La multiplicació de patinets ha agafat amb el peu canviat a les administracions públiques i, com és habitual, el desgavell s´imposa a l´ordre. La Direcció General de Trànsit va dictar l´any passat una instrucció que, m´imagino, deu ser la referència per als conductors dels patinets i també per a les policies. Les directrius bàsiques es mouen en els paràmetres del més estricte sentit comú: no es pot conduir begut o drogat, no es pot portar un acompanyant, no es poden superar els 25 km/h, no es pot parlar amb el mòbil i s´ha de circular per la calçada o carril bici, si és que n´hi ha. Per desgràcia és fàcil constatar que als nostres pobles i ciutats es compleixen ben poques d´aquestes normes. Preval el campi qui pugui.
Des d´una perspectiva de boomer, és un autèntic miracle que cada dia no acabem a l´hospital, víctimes d´accidents de patinets elèctrics. Fins fa pocs mesos no es va fer públic que, per primera vegada, havia mort a l´estat un conductor de patinet. Va ser en ple Eixample de Barcelona. A les hemeroteques, però, hi consten que els conductors són els que se n´escapen més ben parats dels accidents. La pitjor part se l´emporten els vianants amb milers d´atropellaments, algun també mortal. L´espectacular creixement d´aquests vehicles fa preveure un futur molt més conflictiu amb sinistres de patinets envaint espais que, de sempre, han estat dels vianants.
A Manresa ho vivim cada dia, però a Barcelona i altres grans ciutats el problema dels patinets s´accentua amb l´assetjament de les bicicletes i altres artefactes amb rodes capaços de deixar fora de joc, en un vist i no vist, el primer boomer que passi. Haver d´anar a remolc de la nova realitat, no prevista, és un problema greu perquè les ciutats es planifiquen d´una forma massa rígida. Per sort, cada vegada hi ha més projectes que incorporen visions més polièdriques i flexibles perquè el futur no està escrit i molts avanços tecnològics i canvis socials són imprevisibles.
Qui ens hauria dit fa només un any que en una ciutat com Manresa i moltes altres arreu del món, la covid hauria obligat a guanyar espais de calçada per a convertir-les en improvisades voreres i que aquestes serien massa vegades el lloc ideal per transitar-hi els patinets en lloc dels vianants?
