Aquesta barrega pastosa d´aigua i terra que és el fang, esdevé un sòl relliscós i enganxós quan plou molt, de manera que costa passar-hi per sobre. I sempre se n´acaba sortint, poc o molt, brut. Estava pensant que l´Estat espanyol és, de fa segles, un immens fangar, políticament parlant, és clar. Perquè el territori és majoritàriament eixut. Però la seva diversitat nacional es troba ben enfangada, sense possibilitats de reeixir per l´ànima castellana -aquesta tradicionalment seca- que, modulant a imatge i semblança seva, no admet de cap de les maneres altres formes de ser i de pensar. I això es fa especialment notori per part dels diversos dirigents, siguin de la ideologia que siguin.

Ha sortit fa poc un llibre, escrit per la periodista Sara González, «Per raó d´estat» (ed. Ara Llibres) on explica tot el joc brut practicat per les clavegueres d´aquest estat que paguem entre tots i alguns proporcionalment més que d´altres. Suposo que passa arreu que hi hagi pràctiques amagades per defensar la gran institució estatal i els interessos que se´n deriven, però no és admissible que s´utilitzin sobre la dissidència política interna i, especialment i en el nostre cas, nacional. Això és propi de dictadures! Es tracta, doncs, d´un dèficit democràtic brutal. L´autora fa un repàs de les nombroses actuacions dels membres de la «policia patriòtica» que actuen com si fossin vulgars sicaris d´una república bananera a sou de poders fàctics que, per postres, suposen un fre per al desenvolupament -econòmic, cultural i polític- del seu propi país. Unes actuacions, per altra banda, que no són només obscures i tèrboles, sinó que a més a més tenen la indecència de rebestir-ho tot d´una pàtina legal, amb el treball d´uns jutges ideologitzats al màxim a favor del manteniment de les seves prebendes i d´un ordre estatal -organitzat secularment des de la cort madrilenya- que s´aguanta només per la mala llet dels que en són guardians i la desinfomació i l´apatia resignada del conjunt de la població.

Un estat de coses que es manté històricament per la imposició governamental del corró demogràfic del poble nacionalment majoritari, quan es pot votar. O la força de les armes, de la qual el franquisme (l´exaltació del qual no és pas prohibida) n´és el darrer exponent. I entremig d´aquest fangar els catalans no reeixim. Des de fa segles, l´estratègia d´autogovern ha passat per molts estadis, des de la col·laboració fins a l´enfrontament, però mai s´ha aprofitat adequadament el vent de la història. Ens ho recorda, Joan Ramon Resina, assagista i docent a la Universitat de Stanford, al seu llibre «Catalunya amb ulls estranyats», editat per Comanegra.

En efecte, Catalunya acostuma a anar descompassada dels grans moviments de la història. A principis del segle XIX tanca files amb la monarquia borbònica que havia trinxat Catalunya i s´enfronta, en canvi, a Napoleó, quan aquest anava a concedir-li l´oficialitat de la llengua catalana i una certa autonomia. S´esgota amb absurdes guerres carlines, de matriu hispànica, i després el nacionalisme català -redescobert a mitjan de segle- no té prou força per alliberar-se del jou castellanocèntric quan s´hi posa de debò al tombant de segle XX. Més endavant, fa la revolució, però acaba salvant, a canvi de res, els mobles a la República espanyola quan l´ombra del feixisme s´estén damunt Europa i no sap declarar la independència enmig de la guerra espanyola, en un context teòricament favorable pel reconeixement després de la II Guerra Mundial. Per acabar-ho de rematar, la feblesa postfranquista de mitjans dels anys setanta, amb la darrera fase dels processos de descolonització globals, no s´aprofita prou i només s´aconsegueix el restabliment de la Generalitat pre-constitucional i un estatut esquifit sense concert econòmic per la poca fe en les nostres possibilitats quan objectivament n´hi havia. El vent de la història no tinc clar que avui jugui clarament a favor, però ben segur que tampoc ho fa per a una Espanya en fallida tècnica pel seu model socioeconòmic caduc i obsolet. A veure si no ens adormim més!