Tots som víctimes dels nostres prejudicis, de la nostra formació, de l´entorn que ens envolta. Per això som tan diferents, i per això ens esforcem a entendre que hi hagi punts de vista tan oposats als nostres. Però a vegades hem de reconèixer que ens ho posem difícil els uns als altres i que hi ha coses que costen de comprendre.
Mireu què han dit en les darreres hores dues senyores que han passat pel càrrec de presidentes de la comunitat autònoma de Madrid. L´una, Esperanza Aguirre, no és precisament un polític que s´hagi distingit per una conducta escrupolosa envers el compliment de la llei. Però, ai, quan es tracta de Catalunya i el procés, oblida la seva pròpia trajectòria i demana per als altres el xarop de bastó que es mereixen. Ha dit, concretament, que els presos independentistes estan molt bé on són, a la presó, perquè són com aquests etarres que no es penedeixen mai o com el violador, que diu que tornarà a violar així que pugui. En definitiva, tots plegats, independentistes, etarres i violadors pertanyen a un mateix conglomerat que, naturalment, no mereix indults ni amnisties.
I ara l´altra, Isabel Díaz Ayuso. Quan ha transcendit que, com a conseqüència del preacord amb ERC, el govern de Pedro Sánchez podria posar terme al model fiscal de baixos impostos que perjudica les altres comunitats autònomes, la presidenta ha dit que serà «la peor pesadilla si empiezan a tocarle los bolsillos al contribuyente madrileño». I això per què? Doncs perquè, oh sorpresa, la intenció del govern central «es pagarle la fiesta, la corruptela, al independentismo». El problema, doncs, no és que Madrid practiqui una política de dúmping fiscal que perjudica els altres, sinó que el que vol Sánchez és pagar la corrupció dels independentistes. I de quina corrupció parla? Ah, ves a saber...
Aquest és el nivell, doncs. A cinc-cents quilòmetres de distància, els catalans assistim atònits al debat de les esferes madrilenyes i no podem creure el que sentim. Defensar un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, d´una manera pacífica, ens converteix automàticament en terroristes i violadors. Mirar de posar fi a l´existència d´un paradís fiscal és pretendre que se´ns pagui la «nostra» corrupció, encara que no sabem de què se´ns parla.
Ja fa dies que l´odi cerval de l´extrema dreta madrilenya i de la caverna mediàtica envers el govern de Pedro Sánchez i Podemos ha decidit expressar-se amb una argumentació primària que, també com en el cas de l´anomenada «llei Celaá», desfigura per complet la realitat de les coses per poder combatre uns molins de vent que no existeixen. Per això, ens resulten tan incomprensibles determinats esquemes mentals, i se´ns fa difícil entendre la lògica dels altres, d´aquells que tenen unes idees tan diferents de les nostres. El nostre grau de comprensió, de voluntat d´entendre, xoca amb un mur de paraules que provoquen molt soroll mediàtic, que exciten els prejudicis de la gent mal informada i que fan impossible un debat mínimament seriós: això que en altres països s´anomena democràcia.
