Tenir una llar de foc vivint al bell mig d´una ciutat ha de ser fantàstic: gaudeixes de tots els avantatges de la vida urbana i, alhora, assaboreixes plaers més propis del món rural, com ara entretenir les hores veient el moviment hipnòtic de les flames, deixar-te abraçar per l´escalf de les brases i, fins i tot, coure carn de la forma més natural. Tot deliciós. El problema és el fum. El problema és que per gaudir d´aquests plaers cal fer fum, i el propietari de la llar de foc no se´l queda a casa, sinó que l´envia a fora. I a fora hi ha les finestres i els balcons dels veïns, que no seran convidats a gaudir ni de l´hipnotisme, ni de l´escalfor ni de la graellada, però hauran de respirar a casa seva el fum de tot plegat. Això sense tenir en compte que, probablement, si tenen roba estesa, s´emportaran posada l´olor del fum de l´afortunat pagès urbà. De les estufes de llenya se´n podria dir el mateix. Sí, això ha estat sempre així. Però ara, amb la covid, hem de ventilar encara més, i com més hores obrim la finestra més hores ens empudeguem. Sí, ja sento la veu amb la pregunta indignada: «¿i així què, ara ja no podem tenir ni estufes de llenya? Eh? Eh?». Euuhmm, doncs potser no. Als nuclis urbans, si tens la xemeneia als nassos dels veïns, potser no. Hauria de ser que no. Quedar-te el foc per a tu, i llançar el fum als altres, no està bé.