L´any 1989 «Live is Life» sonava a tot drap per la megafonia de l´estadi Olímpic de Munic. Maradona acaronava l´esfèrica i escalfava al ritme de la música. Mentre els seus companys napolitans seguien estrictament les ordres del preparador, el 10 mostrava les seves habilitats futbolístiques amb les botes descordades. Tocs amb les espatlles, controls inimaginables i malabarismes d´un mag enganxat a una pilota. Al fons de les imatges, les mirades dels alemanys a les grades, clavades en el ´Pelusa´, no es perdien detall de l´espectacle. Aquest petit fragment de la vida de l´astre argentí resumeix a la perfecció la muntanya russa de la seva existència. L´art que va exhibir als terrenys de joc res té a veure amb el mal exemple que va donar fora d´ell. Lluny del verd, Maradona mai es va cordar les botes ni tampoc va obeir ordres, tot i tenir sempre els ulls del món clavats al clatell. «Live is Life», deia el títol de la cançó que sonava a tot drap per la megafonia de l´estadi. Maradona va triar o es va veure empès a viure la vida per sobre de les seves possibilitats. I la mateixa vida li ha fet pagar, ara, definitivament. Àngel dins el camp. Dimoni fora d´ell. El que ha quedat demostrat després de la seva mort és que ´la pilota sí que s´embruta´. L´esfèric ha quedat tacat. Amarat amb les llàgrimes d´aquells que el van veure dansar al ritme d´Opus. «Live is Life», Diego.