Aquest matí no he coincidit amb el noi que porta la seva filla petita a coll bé cap a l´escola. He trobat a faltar els xiscles d´alegria de la nena, la mirada de satisfacció del seu pare quan la sent riure cada vegada que ell arrenca a córrer i ella salta, enlaire, sobre les seves espatlles. Avui enlaire no hi ha res. Núvols grisos que amenacen pluja. Ni rastre de Maradona, el déu futbolístic que ha deixat la terra un 25 de novembre, el Dia Internacional de l´Eliminació de la Violència contra la Dona. Coincidències de la metahistòria de la història que avui li ha xutat a la cara i li ha marcat un gol simbòlic al mite. A l´altra costat del carrer hi ha una porta metàl·lica, bruta i grisa d´un establiment tancat, i els llums de Nadal travessen amb aire de desencant la calçada. La corrua de bombetes enfilades, a plena llum del dia, són tristes i apagades, com les sales de festes quan s´obren els focus i comproves que ets en una nau buida de riures, de música, de promeses. Hi ha coses que milloren quan no les veus.
M´aturo i em fixo en el mural acolorit del davant. Hi van dibuixar persones que no existeixen, i un balcó i una finestra fictícia que amaga una casa buida i rònega. Aviat s´acabarà l´any i em resisteixo a creure que no en quedarà res de bo d´aquest 2020. Alguna notícia positiva haurem sumat enmig de tant desconcert, encara que sigui petita, personal i intransferible. Potser serà cert que, amb el temps, les coses dolentes es tornen bones com les olives que amargantegen acabades de collir i que seran gustoses després d´haver estat uns mesos macerant amb aigua, sal i herbes. Encara no hem arribat al final, i el final de les històries sempre canvien els principis. Quan saps com acaba una vida, el passat es reescriu sol, i tots els capítols prenen un altre sentit, i totes les peces es remodelen.
El semàfor es posa verd i recordo que Andrés Calamaro cantava «Maradona no es una persona cualquiera, es un hombre pegado a una pelota de cuero...». Penso en els models de persones que associem a l´èxit i en com, de manera conscient, juguem amb nosaltres, ens fem trampes, i tracem una línia divisòria entre allò que ens interessa elogiar i allò que obviem, que no volem mirar. Simplifiquem, ens estalviem contradiccions. Podem estimar un maltractador que és un crack de l´esport o ser fans d´un aplaudit director de cinema que abusa de les actrius amb les quals treballa? Admirar algú només pel que fa -pel seu art, la seva habilitat- i no pel que és. Tots avancem fent tentines entre llums i ombres. Rotundament, aquest tros de paisatge urbà és millor amb els riures de la nena.
