Dir res de nou sobre el coronavirus és impossible perquè la pandèmia continua monopolitzant els mitjans de comunicació. Aquesta és la realitat des de fa molts mesos i ho continuarà sent perquè mai no ens hauríem pensat de viure una situació com aquesta. Tot i això, amb les aglomeracions que es veuen sovint en els carrers més cèntrics de Manresa es pot plantejar un dubte raonable: si ja som al final de la segona onada o estem arribant al preàmbul de la tercera. Malgrat que les dades sobre la pandèmia van millorant lentament, la incertesa general continua i encara es veu algú sense mascareta, perquè sempre quedarà qui es pensa que a ell els virus no l´afectaran mai. Però en les converses habituals la preocupació d´aquests dies és sobretot com s´haurà de celebrar el Nadal i el Cap d´Any. I, com sempre, les opinions dels entesos són diverses i els que no hi entenem hem d´esperar que d´una vegada decideixin sobre quants podrem ser a taula i fins a quina hora es podrà tornar a casa. Però ja falta menys d´un mes i és d´esperar que aviat es posin d´acord en tot. De fet, un aclariment important sobre la situació ha estat fet aquesta setmana pel secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, quan ha explicat que si la Generalitat tingués més diners per pagar ajudes hauria mantingut mesures més estrictes contra la pandèmia. És el difícil balanceig entre salut i economia que sempre obliga a fer tota mena d´equilibris.

Justament, un dels esdeveniments polítics de la setmana també té un rerefons econòmic notable: els diversos pactes que giren entorn dels pressupostos de l´Estat que s´han d´aprovar aviat. L´aposta d´ERC per donar-los suport es basa en allò que s´ha denominat «la gestió del mentrestant» (o sigui «mentrestant» no s´arribi a la república catalana). Però el risc que corre ERC és evident: que l´Estat no compleixi els compromisos econòmics acordats, tal com ha estat absolutament habitual fins ara. Encara no s´ha acabat del tot la negociació del PSOE amb els partits que ha de dir sí als pressupostos i caldrà veure´n el conjunt per valorar-ho. I sobretot, en el seu moment caldrà constatar si allò que es va pactar s´ha portat realment a terme.

Entre els acords pressupostaris signats pel PSOE n´hi ha que portaran cua. Un d´ells és el que tracta del «dúmping fiscal». És el cas concret de Madrid, que pel fet de ser la capital de l´Estat disposa ja de prou ingressos com per permetre´s eliminar del tot l´impost sobre el patrimoni i reduir-ne d´altres. Per tant, Madrid atreu els propietaris de grans fortunes per tal que hi traslladin les seves seus malgrat que empobreixin greument els seus indrets d´origen. El dúmping només es pot eliminar per mitjà d´un cert anivellament fiscal entre autonomies, que ja ha aixecat l´oposició radical de la presidenta madrilenya a tothom qui «vulgui robar als madrilenys per pagar la festa i les corrupteles dels independentistes». Vaja, el gran argument de sempre.