Fa tres o quatre dècades que sento parlar de la necessitat d´un canvi de model productiu al conjunt de l´Estat espanyol, Catalunya inclosa. Experts i economistes de tots els pelatges ideològics han teoritzat sobre aquesta qüestió al llarg de tot aquest temps. Des dels principals sindicats aquesta ha estat una reivindicació central dins de les estratègies anticrisi que han elaborat. Els partits polítics n´han parlat en les seves propostes. Els governs han dit que prendríem mesures. I no obstant això, un cop passades les dificultats de cada crisi, tot ha tornat, sense canvis significatius, al vell paradigma del treball precari i els beneficis ràpids.

A la vista del escassos avenços que s´han produït en aquesta tema, no és estrany que l´economia espanyola sigui una de les més castigades per la crisi del coronavirus, amb efectes especialment dramàtics per a alguns sectors, com el turisme, el comerç, les petites empreses i els autònoms. Tot plegat es tradueix en un augment de la pobresa, que afecta persones que fins ara mai s´havien trobat en aquesta situació. Intermon Oxfam estima que més d´un milió de persones cauran en la pobresa enguany, i arribaran a ser el 23% de la població de l´Estat.

L´economia de l´Estat espanyol, inclosa la catalana, reuneix tota una col·lecció de factors de risc que expliquen aquesta vulnerabilitat: elevat pes en el PIB d´activitats molts afectades per restriccions a la mobilitat; estructura laboral amb molts treballs precaris i d´escassa qualificació; elevada presència d´ocupacions poc adaptades al teletreball; excessiu pes relatiu de pimes i microempreses sense recursos financers per resistir... Dins d´aquest escenari d´alta vulnerabilitat, la pitjor evolució correspon als territoris amb hiperespecialització en les activitats més fràgils. És el cas del clúster turístic.

En el debat social sobre la pandèmia, aquest problema estructural no està present en absolut. Dominen els temes relacionats amb les conseqüències immediates sobre la vida quotidiana. Les converses a les taules familiars i els titulars dels mitjans de comunicació parlen exclusivament de les decisions dels governs sobre les restriccions en vigor i de les reaccions dels col·lectius emprenyats per aquestes restriccions. Ningú sembla ser conscients que, més enllà dels efectes conjunturals de les decisions governamentals, els problemes que tenim venen de lluny i continuaran si no s´actua sobre les seves causes estructurals. Necessitem vacunes i tractaments mèdics per frenar la malaltia, però també vacunes socials i tractaments econòmics per fer-nos més resilients davant de noves crisis.

No soc gaire optimista sobre la qüestió, perquè avançar en aquests canvis estructurals requereix una voluntat política de pacte i de coordinació efectiva entre els agents socials i entre les diverses administracions que està molt lluny, em sembla, de les prioritats i capacitats d´alguns governants.