He de confessar que segueixo les picabaralles lingüístiques a distància perquè generalment són més plenes de bajanades que no de reflexions de profit, però aquesta setmana un noiet va deixar anar en un programa de TVE que a Catalunya no t´atenen si parles en castellà, mentre una de les tertulianes engaltava pel broc gros que hi ha càmeres espies als patis de les escoles, patrocinades per la Generalitat, per esbrinar quants alumnes parlen català. No me n´he pogut estar de mirar el vídeo viral a les xarxes, on el noiet d´estètica clenxada de noves generacions del PP, posteriorment confirmada, deia aquesta solemne i potinera estupidesa en un espanyol d´escola concertada, segurament d´aquelles que segreguen per sexe, sense que cap vermellor el posés en evidència per provocar amb una mentida tan barroera; el que ens hauria de fer pensar molt seriosament que, en temes de defensa dels nostres drets més personals, hem passat de l´alarma a l´emergència,
Jo, que soc català de convicció, parla i pensament, tinc un gran respecte pel castellà com a idioma d´entesa, comunicació i riquesa cultural; el castellà que no parla aquest xicotet, exhibint un domini perfecte de l´espanyol. Tots aquests personatges que són capaços de fer aquestes afirmacions, quan el català ja només és la llengua d´ús habitual en menys del vint per cent dels adolescents de l´àrea metropolitana, parlen un espanyol d´odi i rancúnia que ens voldria sotmesos a la mínima expressió de la nostra pròpia identitat nacional, i a més ho fan trinxant aquesta constitució que tant es posen a la boca quan els convé, ignorant deliberadament l´apartat on diu que les cultures i llengües de tot l´Estat han de ser protegides i respectades.
Una cosa és parlar el castellà que el meu amic David de Metges sense Fronteres, nacionalista fins al moll de l´os, ha passejat per tot el món com a idioma de solidaritat, o el que a mi m´ha servit a les estades a Nova York per crear ponts de cultura i amistat, impensables amb el limitat anglès de què disposo; i l´altra aquesta eina de confrontació que surt de la caspa política i mediàtica més ronyosa, d´una societat ancorada en el passat de l´unionisme fatxenda i dictatorial; l´espanyol tal com raja.
Tenim feina, davant el «háblame en cristiano» ens cal fer prevaler el nostre «en català si us plau», els plagui o no. El problema no és el noiet, és que en resposta al seu espanyol aquí no sabem què parlar, ignorant les alarmes amb arguments de «rotllos fiscalitzadors de la llengua» o excuses per «eixamplar la base». Hi ha mala peça al teler si no diferenciem l´espanyol provocador del castellà respectuós i conciliador, al primer li cal un «a fer punyetes» ben clar i català, més que un «nar-hi nant» que ens acabarà enfonsant.
