Hi ha gent afortunada que menja de tot. No té al·lèrgies, no és vegeteriana o vegana i, a més, quan viatja, adopta els menjars locals, per més «exòtics» que puguin semblar. Tampoc té manies amb certs aliments com ara els menuts. Menjar de tot, com fan els xinesos o els vietnamites, ho trobo una actitud positiva. També els catalans mengen coses que no es mengen en altres llocs, com ara els eriçons, les espardenyes, els rovellons, els pops, les sèpies i els calamars (que, en efecte, no es mengen a bona part d´Europa i els Estats Units).

S´ha especulat sobre la possibilitat que la transmissió del coronovirus s´hagi degut als particulars costums gastronòmics dels xinesos, en relació, sobretot, amb el consum de certs animals salvatges, com ara el ratpenat o el pangolí. Un costum tan arrelat que ni les autoritats dictatorials comunistes no poden evitar. Ni tan sols han aconseguit tancar -com me n´informa una amiga xinesa- els mercats on aquests animals -caçats o de cria- encara estan a la venda. Un costum corroborat per una dita xinesa -que en principi crec positiva- que diu: «tot els que té quatres potes es pot menjar, llevat de les taules; tot el que va per l´aigua és comestible, exceptuant els vaixells;?tot el que vola es pot endrapar, llevat dels avions;?i tot el que té dues potes també ens ho podem cruspir, però no els éssers humans». Aquesta dita també me l´ha corroborada un amic vietnamita. Els valencians i catalans som més modestos, i ens limitem a dir «pardal que vola, a la cassola» (en alguns parlars pardal és sinònim d´ocell en general).

El 1992 vaig rebre el Premi Internacional al Millor Llibre de cuina sobre el peix que em va atorgar el Gourmand World Cookbook Awards (Premis Internacionals dels llibres de cuina) que aquell any es va atorgar a Bejing (pel meu llibre La cuina del peix; abans m´havia estat donat a París, Peirigús/Périgueux, etc., ja que cada any canvia la localització). Aquell any va ser molt especial per a la gastrografia, ja que la Xina va organitzar l´exposició de llibres de cuina més gran que mai s´havia muntat, a Beijing, la capital, i a Xangai. El català va ser present en aquesta exposició mercès al meu modest llibre. En ocasió d´aquest esdeveniment vaig tenir ocasió d´escruixir-me davant l´oferta culinària xinesa en relació amb els animals salvatges. Als mercats i botigues i als restaurants -alguns especialitzats en el tema- s´oferien tota mena d´animals dels quals no n´hagués menjat ni un. Els animals ja estaven cuinats -a la brasa, fregits, guisats, en sopa...-: sang de serp sense coure, serps, escorpins, tota mena d´insectes i d´erugues, ratpenats, gossos, civetes, rates, eriçons, simis i fins i tot fetus de certs animals. A part d´ingredients estranys a la nostra cultura com aletes de tauró o «nius d´oreneta» (saliva gelatinosa segregada per les salanganes), que els xinesos consideren amb valors afrodisíacs.