29 de novembre de 2020
29.11.2020
Regió7

Montpeller postals i vi

Avui el cognom més comú és García, després de dècades i dècades d’immigració espanyola. Primer van venir els republicans exiliats

29.11.2020 | 01:11
Catedral de Sant Pèire

La rue Rebuffy és un petit carrer que serpenteja fins a perdre´s en el centre històric de Montpeller. Neix a la rue Foch, una de les més elegants de la ciutat i des d´on l´Arc del Triomf anuncia l´entrada a un món medieval d´ombres i cafeteries menudes. M´assec en una cerveseria per resguardar-me de la calor. Malgrat ser primavera, Montpeller sembla imitar el sud espanyol fins i tot en la temperatura. No es conforma amb els àlbers i les palmeres que reben el viatger en cada plaça, ni amb les terrasses que dominen l´espai urbà amb la seva olor de cafè i de joventut. A Montpeller es respira un aire català però dotat d´un ordre més silenciós.

Occitània té una història severa. Tota la regió presumeix de més antiguitat que el nord de França junt. Fins i tot de ser més sofisticada. Quan París a penes era un erm de fang (d´aquí el nom de Lutecia), Grècia i Roma ja estenien els seus emporis per la costa occitana. El lloc ha deixat ciutats històriques que conserven avui el millor patrimoni artístic de l´època. Nimes, Agde i Tolosa són els seus millors exemples, amb la veïna Marsella com a port universal de tot el territori gal.

Entrada l´edat mitjana, va ser terra d´extremismes religiosos. La zona de Montpeller i els Pirineus es van convertir en una frontera sense llei amb els pobles musulmans i cristians que comerciaven o s´apedregaven, segons el moment i el preu de la sal. Però un dels episodis més fascinants de la seva història va sorgir entre els segles XI i XII. Em refereixo al catarisme i la seva posterior heretgia. No lluny d´allí es troba el castell de Montsegur, santuari d´aquest orde religiós que es va atrevir a titllar la resta de l´Església d´impurs. Van acabar a la foguera, sense poder distingir l´innocent del culpable. Déu s´encarregaria de reconèixer els seus, va dir l´inquisidor Almaric, manat pel Papa per detenir allò.

Però l´ambient que es viu ara a Montpeller no té res a veure amb els encens passats i les revoltes més pròximes. És un centre universitari de primer ordre. En la Facultat de Medicina va estudiar Rebelais i Nostradamus. Cada vegada que he recorregut els seus carrers he intentat imaginar Pantagruel i Gargantua esvalotant els veïns i el profeta de l´ocult fer les seves prediccions amb una ampolla de vi a la mà. Perquè en el seu urbanisme hi cap tot. Per molt que s´obstini Montpeller, mai es desprendrà del seu accent mediterrani i llatí, malgrat haver estat fundada el segle VIII. Totes les ciutats de França suporten el pecat capital de voler semblar-se a París. Van obrir el segle XIX grans avingudes comercials, a imatge i semblança del pla urbanístic del baró Haussmann; les estacions de trens que reben el viatger són àmplies, amb rellotges dictant el sentit del temps als ciutadans. Però en aquesta urbs, establerta a escassos quilòmetres de la mar, s´imposen l´aire clàssic i els carrers estrets.

I no sofreix melancolia de mar, com altres poblacions pròximes. Quan un recorre la rue Barthez fins al Jardí de Plantes, aspira l´olor de les flors colonials que van portar els aventurers de l´Índia i Amèrica. Una ciutat que va encendre les llums de la Il·lustració a la mateixa vegada que es va deixar atreure per altres cultures. Avui, a Montpeller, el cognom més comú és García, després de dècades i dècades d´immigració espanyola. Primer van venir els republicans exiliats. Després, els milers de treballadors que anaven a la verema els anys seixanta i que manaven cartilles amb francs per alleujar l´economia familiar. Jo encara descobreixo postals velles que enviava el meu avi Julio a la seva dona, Soledad, àvia que encara avui viu i les lletres de la qual rellegeix en les postals com si acabés de rebre-les per primera vegada. Després la ciutat es va contagiar de la moda Erasmus en els últims 20 anys, amb estudiants espanyols que van trobar la possibilitat de treballar a França quan a Espanya els esperava una barra de bar i sis mesos sense contracte.

A l´altura de la catedral de Sant Pèire, amb un original pòrtic de dues torres en la seva façana principal, la ciutat ens recorda que també és gòtica. El contrast dels immigrants algerians, que els anys cinquanta van arribar al sud de França a la recerca d´una vida millor, resulta cada vegada menys pintoresc. Les comunitats algerianes viuen abocades a les terrasses, bevent cafè i fumant cigarrets negres, i han obligat la ciutat a mirar també cap a l´exterior.

L´ombra de la catedral, amb les seves torres i pinacles es cola en la rue de la corraterie Saint-*Germain, un carrer sense sortida on els joves passen la tarda jugant a la petanca, perquè a França és un esport ple de vitalitat.

I la calor es va apostant a les terrasses i el cafè es converteix en escuma de cervesa. Aviat destaparan ampolles de vi de Llenguadoc. M´agrada saber que aquestes ampolles també guarden l´esforç de la generació del meu avi, entre veremes al sol i postals plenes de nostàlgia. Potser no hi ha millor prova que el viatger que arriba a Montpeller només té motius per ser feliç?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.