No fa gaire una diputada va qualificar de engendro el concepte de llengua pròpia amb el qual l´Estatut qualifica el català. Una terminologia, per cert, que ja s´utilitzava en el text de l´any 1933 i que també la trobem als estatuts del País Valencià, Les Illes, Euskadi i Galícia o a la legislació andorrana. Els seus detractors afirmen que aquest és un concepte més polític que lingüístic, que la llengua és una opció individual, que l´únic que es pot legislar són les llengües oficials i que, en definitiva, tant pròpies de Catalunya serien el català com el castellà.

I sí, l´expressió té una càrrega política tant evident com legítima i -crec- necessària. Serveix per recordar que la llengua catalana, al contrari d´altres que també es parlen actualment als Països Catalans, va néixer i desenvolupar-se aquí i que, en conseqüència, els poders públics tenen la obligació de dedicar-li especial protecció i promoció, com fan o haurien de fer amb qualsevol altre aspecte del patrimoni cultural.

Fa gràcia, però, que els que acusen al catalanisme d´inventar-se conceptes avalin amb tota naturalitat un altre invent que ha fet fortuna i que té una càrrega política encara més evident. Em refereixo a la Lengua Común, en nom de la qual l´altre dia la presidenta del Congrés va fer callar diputats que utilitzaven en català o gallec... La idea és que a l´estat espanyol hi hauria tres menes de llengües: les estrangeres, la comuna i les particulars. La comuna (la que crea comunitat...) se la faria seva tothom per igual, hagi nascut a Puigreig o a Tordesillas. La particular, en canvi, serviria només per a situacions i contextos on tothom la coneix i domina. La conseqüència d´aquest raonament és transparent: allà on hi hagi una sola persona que no domini la llengua particular, es farà servir la comuna, ja sigui a l´aula, a youtube, a la feina, als jutjats, a la ràdio, al bar, a la botiga... La particular és la llengua marcada, la que tensa; l´altra és la no marcada, la que destensa.

La comunicació oral és cultura i identitat, sí, però és també i sobretot funcionalitat. Si l´argument és que parlem català perquè hi tenim dret, no perquè ens hi expressem millor, l´economia comunicacional ens farà passar-nos al castellà cada dos per tres. Dit d´una altra manera, mentre el català no disposi de la protecció institucional, jurídica i econòmica de -per exemple- el danès, una manera de defensar-lo és mostrar una competència en llengua castellana desacomplexadament inferior, amb deficiències fonològiques, gramaticals i lèxiques; plena de catalanades, per què ens entenguem.

Per això em sembla contraproduent insistir en la idea que els catalano-parlants dominem perfectíssimament el castellà. Perquè dient això estem destacant precisament la inutilitat del català. I perquè no és cert, coi; encara hi ha alguns milers o milions de persones -entre les quals em compto- que ens expressem molt millor en català que en castellà.