Nadal és un període festiu de sensacions molt personals i, sovint, contraposades. Precisament perquè són uns dies de l´any als quals hem atorgat col·lectivament un to sentimental i que, per tant, toca la fibra, cadascú l´enfoca en relació amb les seves vivències, als seus Nadals particulars. Sigui com sigui, és poc discutible que són d´aquelles dates (especialment) assenyalades que marquen un ritme temporal i social de cloenda d´un any i inici d´un altre. I fins i tot hem marcat amb entrada i sortida les festivitats en si mateixes. Aquests dies prolifera a les nostres ciutats i pobles un acte que fins fa no gaires anys quedava reservat a les grans metròpolis: la de l´encesa oficial i formal de la il·luminació de Nadal. Un element, en el que cada cop es busca més lluïment, que durant quatre o cinc setmanes transforma els nostres paisatges urbans i que, més que cap altre, marca l´arrencada i l´apagada de les festes. Enguany encenem un Nadal que no sabem ben bé quin format adquirirà, però que tenim clar que serà atípic i de mínims, tant en l´espai públic com en el privat. Però, per aquest mateix motiu, aquesta encesa pren més força i més rellevància que mai. És la que ens diu que, malgrat tot, hi haurà Nadal. I, més que mai, necessitem molta llum (ecològica i sostenible) per il·luminar un any terriblement fosc.
