El 1903 el cinema era un negoci molt incert, atractiu només per a aventurers com els quatre germans Warner que, aquell any, van obrir la seva primera sala d´exhibició a Ohio. El 1918 es van decidir a produir les seves pròpies pel·lícules, amb èxit desigual fins que, el 1922, van inventar un personatge irresistible. Una diva pertorbadora? Un heroi supersexy? No, un gos que un soldat americà havia rescatat a França durant la Primera Guerra Mundial. Es deia Rin Tin Tin i va ser una de les primeres grans figures del cinema mut. Amb els diners generats pel gos i amb un préstec important, els Warner es van llançar a la cursa pel control dels cinemes a tot el país. Les seves sales van ser les primeres on no hi havia un pianista i un narrador en viu, sinó música enregistrada. El pas següent era lògic: el 1927 Warner va inventar el cinema parlat i es va afegir, així, al club dels grans estudis. La seva xarxa de sales va ser una de les principals fins que, el 1948, un tribunal antimonopoli va obligar els estudis a vendre´s els cinemes. Ara, Warner acaba d´anunciar que, als Estats Units, les seves estrenes ja no es faran als cinemes, sinó que apareixeran al mateix temps a HBO Max. És una punyalada als cinemes menyspreable i molt equivocada. Sense sales, el cinema de les ´majors´ és mort. La pròxima pel·lícula de la Warner s´hauria de titular Traïció suïcida.