Soc feta de trossos, de fragments, de restes. Visc amb el que em van donar, com un préstec, com un banc d´òrgans i de somnis inoculats. Tot reciclat. L´expressió de la mare, el nas del pare, el nom d´una besàvia, les mans, no sé de qui són aquestes mans primes, de dits llargs, i pell transparent que deixa veure un meandre de venes blavoses i saba circulant. Si només les mans són meves, només deixaré això, dues mans. El que han sentit espero que no, que sigui intransferible, que marxi amb mi. M´hauria agradat saber tocar el piano amb l´esquena recta i el posat solemne. Hauria d´haver admirat menys i fet més. Una paraula repetida, un gest familiar, una veu que neix de lluny amb aspiracions de ser immortal, tot això pertany a d´altres. Soc una jove vella de segles. Amb els desconeguts també em passa, em recorden fugaçment d´altres persones que ja no hi són i que no fa pas tant eren aquí mateix, sota aquest fanal, en aquest carrer que ara li diem nostre com feien elles, enmig d´una tardor semblant, estrenant l´últim mes del seu any, que imagino volgudament que era un desembre congelat. Sempre gebre al desembre i els moments es glacen amb ell.
Soc feta de trossos, que no vol dir trencada. Els meus fills cremen etapes a una velocitat vertiginosa mentre jo estic aturada a la cua del forn per comprar pa i alimentar-los. Tot té a veure amb el temps que passa, amb el temps que falta, amb els anys que tens i el que fas amb ells. Demano una barra de quart i la dependenta no m´entén. Li repeteixo «barra de quart» i diu que no sap què vol dir, que té baguet, rústica, pa de cereals, integral, xapata, amb nous, amb olives, barra llarga, estreta, ampla, rodó... Em sembla que vaig sentir les riallades dels meus avantpassats des de la tomba. Exclamo: «Una barra de quart de tota la vida!», però de quina vida? És evident que no de la seva, i penso en la dona que aquesta setmana m´ha explicat, sense venir a tomb, que no recorda cap contrasenya, ni guarda les targetes dels establiments, ni els vals de descompte, ni ha escanejat mai cap codi QR, ni es mira els missatges de la safata del correu brossa. Està farta d´omplir formularis amb dades personals, de parlar amb màquines que li diuen que pitgi ves a saber quin número per contactar amb un departament quan ningú li ha dit a quin departament s´ha d´adreçar. La seva llista de greuges és inacabable. Afegeix que ha trucat a quatre telèfons diferents per demanar hora de visita al metge i que ha canviat de companyia elèctrica perquè no entenia la tarifa que li aplicaven. Al final, explota: «Només vull algú a l´altra banda!». El mateix que jo, li dic.
