Amsterdam sense rondes nocturnes

Amsterdam sempre ha estat una ciutat sorollosa. Descartes va abandonar la París senyorial per tancar-se en un apartament amsterdamer i escriure el Discurs del mètode. Necessitava la bullícia. El soroll de les carretes aixafant el terra amb els muls de càrrega. Els vaixells desallotjant els seus cellers d´espècies de l´Índia. La ciutat, alhora que s´inventava el mètode cartesià, es convertia en una urbs afortunada, curulla de diners. En el segle XVII va ser el port més important d´Europa. Hi acudien les mercaderies de Ceilan, les fustes d´Indonèsia i la canyella de Surinam. Els teixits holandesos vestien les millors corts, abrigallaven els llits dels reis de tot el món i protegien de seda les armadures dels exèrcits. Una prova d´això és La ronda nocturna de Rembrandt, encara que ja se sàpiga que, de «nocturna», li queda només el títol. En el quadre, els arcabussers de la ciutat es preparen per marxar a l´ordre de Banning Coq. Com el Prado, el Rijksmuseum tradueix a la pintura la història d´Holanda, una obsessió per guanyar la partida al mar. I Amsterdam ho va aconseguir.

Per això passejo per la ciutat tenint present que temps enrere tot el que m´envolta va ser mar. A la plaça de Dam, el Palau Reial amb la façana barroca rep el viatger. És una benvinguda poc original. El nord d´Europa està plena d´arquitectura civil. He vist aquest mateix perfil a Gant, a Brussel·les i a Estrasburg. Però a Amsterdam és només un miratge. El que trobarà a l´altre costat no ho ha vist mai. A la ciutat l´anomenen la Venècia del nord. Imagino que qui va encunyar el terme mai ha estat a Venècia o mai ha visitat Amsterdam. La ciutat italiana s´expressa a través del caos. Els seus canals són un artefacte preciós que esquiva l´aigua sota qualsevol circumstància. És una columna trobada sota el fang, després de dos mil anys d´absència. Amsterdam és matemàtiques. Ordre i sentit. Un sap cap on camina i la sorpresa no es troba entre les característiques del seu urbanisme.

Veig les grues treballar sense descans. Són una ombra projectada per tota la ciutat. Allí degué començar el meu passeig. Jacques Brel va cantar als mariners i les prostitutes en la seva Dans le port d´Amsterdam, una cançó que ressona en les cantines de treballadors fins que s´esgota la cervesa i l´acordió expira. Però la ciutat s´ha sofisticat. No és solament comerç, encara que li ho degui tot. Avui és una metròpoli de cafeteries i llibreries. El clixé de la marihuana no ha fet més que afavorir els passejos tranquils a tota la ciutat, menys al Barri Vermell. La plaça Spui n´és una mostra. És el lloc on els amsterdamer acudeixen a comprar i vendre llibres. Es tracta d´una gran llibreria a l´aire lliure, oberta sempre, malgrat la pluja i el fred.

Perquè Amsterdam també és una ciutat que llegeix, encara que la literatura no sempre l´ha tractat bé. En les parades, centenars d´edicions del Diari d´Anne Frank en tots els idiomes possibles avisen el viatger. El símbol literari de la ciutat és una escriptora adolescent que va compondre un diari sense veure la llum del dia durant anys, un relat que commociona i que serveix de cura per als mals futurs. Literatura confinada. Poc hi ha en les seves pàgines de la ciutat, en aquells anys vexada per les tropes nazis.

Hi ha un altre llibre les pàgines del qual respiren pels canals d´Amsterdam. També sol vendre´s a la plaça Spui. Es tracta de La caiguda de Camus. La novel·la és un continu pensament. Un home, Jean Baptiste Clamence, que camina pels camins d´aigua reflexionant sobre la seva existència, el pes que cada ésser humà porta adherit al seu pensament. La ciutat el va atrapant. Hi ha descripcions suaus d´una Amsterdam que és protagonista circumstancial. La humanitat va caient a poc a poc. Altres lectures més amables ens porten a la Leliegracht, el carrer amb més llibreries i cafès de la ciutat. Allí, després de les vidrieres, els joves acaricien els llibres damunt de les taules i beuen un cafè. És una postal paradigmàtica del que tot lector mai faria: llegir un llibre envoltat de gent a la vista de milers de viatgers. Però l´hedonisme també és necessari en el món de les lletres. Entre Jean Baptiste Clamence i el mariner de Brel hi ha un terme mitjà. Entro a la cafeteria llibreria perquè no està malament deixar-se vèncer pel plaer de l´estètica. Amsterdam fa equilibris entre la necessitat i el malbaratament d´imatge. Un llibre obert. Un cafè. Al costat un senyor fumant marihuana. I tot tan normal. Sense rondes nocturnes.