El primer cop que va tenir un micròfon de ràdio al davant tenia quatre anys i va cantar una nadala a l´emissora parroquial de Navàs. Albert Obradors (Navàs, 1955) ja sabia de ben petit que en el periodisme i, més concretament, en la ràdio se sentia com un peix a l´aigua. Els primers passos com a professional del periodisme els va fer amb Regió7, però en el terreny comunicatiu sobretot és recordat per haver liderat la primera etapa de Ràdio Berga, aconseguint que l´emissora tingués una forta implantació a la comarca. Tot i que sempre ha estat vinculat al món de la comunicació, després de deixar el periodisme va estar al capdavant de la residència d´avis de Navàs. Un dels trets de la personalitat que el distingeix és l´empatia. Per aquest motiu, quan parla de la seva vida i de la trajectòria professional fa referència sovint a l´amistat i a les relacions personals que ha fet arreu. Ha estat vinculat amb nombroses entitats de Navàs i va ser distingit amb el premi Flama a la Cultura Popular del municipi.

Recitava les notícies de petit a les àvies del poble del Mujal. Què en recorda?

Els que vivíem al Mujal, a Navàs, després de fer la migdiada els estius, ens trobàvem al voltant de l'escola i, sobretot, al carrer de Dalt. I les iaies que ens cuidaven, perquè els nostres pares treballaven a les fàbriques, es reunien allà, i jo vaig començar a redactar notícies del poble i les llegia. Era com un informatiu del Mujal i ho vaig fer diferents estius, quan tenia 10, 11 i 12 anys. Venia un noi els estius, que es deia Antoni Freixa, que un dia em va portar a Barcelona i vam anar a veure el programa Radioscope, a Ràdio Barcelona, amb l'històric locutor Salvador Escamilla. Em va marcar.

Posteriorment va estar en revistes locals.

A l'agrupament escolta Ali-Bei de Navàs, una de les activitats que fèiem era l'elaboració de la revista El Ressò, que va durar uns 10 anys. Allà hi col·laborava i feia anar la multicopista. Vaig veure la mecànica de muntar una revista i, més endavant, vam fer una emissora municipal a Navàs. El 1978 em vaig convertir en un dels tres corresponsals de Regió7 al municipi, i posteriorment, el 1982, vaig començar a treballar en la delegació de Berga. Els estudis els vaig deixar penjats, però per responsabilitat i compromís amb la professió vaig començar als 29 anys la carrera universitària de Ciències de la Informació.

Quan va començar a Ràdio Berga?

Vaig ser director de l'emissora del 1988 al 1996. Va ser molt maco, i és on vaig passar els millors anys de la meva vida periodística, però tot el que va passar en la darrera etapa em va saber greu. Al principi es va unir un equip de professionals molt bo i arrelat a la vida de Berga, però aquests projectes són costosos i l'empresa va durar el que va poder. No era viable econòmicament. Primer ens vam implicar amb Cadena 13, i posteriorment amb RKOR, i aquí es va acabar aquesta etapa de Ràdio Berga. Va ser una època convulsa i complicada per a mi. Un dels socis de RKOR em va trucar un dia quan ja havia començat les notícies i va demanar que m'hi posés, i em va dir que no em pagaven per pensar.

Què volia dir amb això?

Fèiem tot el possible per oferir una ràdio de quilòmetre zero, i ells anaven per una altra línia. Amb música tot el dia i ja està, i les notícies tenien un espai mínim. Vaig anar aguantant fins que em van rescindir el contracte. Ens vam entendre pel que fa les condicions de l'acomiadament, i llavors vaig tornar a Regió7 un curt període de temps, i vam fer un experiment que es va anomenar Volta al món, que era una revista de turisme que va durar mig any. El 1997 l'Ajuntament de Navàs em va demanar dirigir la residència d'avis.

Ràdio Berga va aconseguir, prèviament, una acceptació molt gran per part de l'audiència, i per ser l'emissora d'una ciutat petita com Berga tenia un alt nombre de treballadors, uns deu. Això sense comptar la gran quantitat de col·laboradors. Com es va aconseguir?

Els estudis d'audiència ens deixaven molt bé i a les botigues tenien l'emissora posada, però no n'hi va haver prou. La gent esperava les notícies i vam tenir un pilot de col·laboradors que ens van donar un cop de mà important, com l'equip d'esports amb Pep Graus al capdavant. Entre l'equip de la ràdio hi havia Jordi Puntas, Fermí Riu, Jaume Fíguls, Dolors Clotet, Jordi Pardinilla, Manel Medina, Elisenda Sort, Xavi Rossinyol... Ens apassionava fer ràdio i vam treballar molt per estar al peu del canó. El secret va ser que hi havia moltes ganes, i la societat tenia la necessitat de saber coses i saber per què passaven, a part de la immediatesa que ofereix el mitjà. En els gran incendis del 1994 l'emissora ja començava a grinyolar amb RKOR, però davant una situació com aquella vam ser capaços de reaccionar.

I les retransmissions de la Patum per la ràdio.

Llavors no hi havia la televisió, encara. I va ser una de les coses impactants que vam fer en aquell moment. Érem a tot arreu i, fins i tot, fèiem debats electorals. Era impagable el que fèiem i hi dedicàvem moltes hores. Al final vam quedar en quadre perquè van pensar que amb una radiofórmula es guanyarien molts cèntims. Al final tot va quedar diluït. A vegades hi ha gent que encara em recorda aquella etapa de Ràdio Berga i em ve una atac de nostàlgia.

Com viu la fi de l'etapa periodística?

Tot i que va ser un trencament inicialment, és cert que poc temps després em vaig encarregar de portar la revista La plaça, que editava l'Ajuntament. Amb l'alcaldessa, Maria Àngels Estruch, vam parlar i vam donar un nou caire al butlletí municipal. Així que no he estat desenganxat mai del periodisme, perquè, per exemple, a la residència vam iniciar la revista Nostra llar, que encara funciona. A Navàs he col·laborat en revistes per aportar-hi el meu granet de sorra.

Què li va aportar ser al capdavant de la residència d'avis?

Una experiència humana brutal. A la residència de Navàs, que havien obert el 1984, s'hi van apuntar 28 o 29 persones, però acabats de jubilar, gairebé. Així que, tot i ser grans, encara es trobaven bé, fins que es van fer més grans. Va arribar un moment que calia fer un pas endavant per professionalitzar-nos, dotar-nos de professionals mèdics, infermers, psicòlegs i fisioterapeutes, i va coincidir que l'Ajuntament volia ampliar la residència. Llavors em van proposar de ser-ne el director. Vam créixer fins a més de 60 places, i hi ha un espai destinat a la gent que es troba millor de salut. Hi ha 75 places.

Com s'hi va adaptar? En principi, no tenia res a veure amb el sector dels geriàtrics.

Vaig fer una immersió important. Durant un mes i mig, abans de començar a treballar-hi, vaig voltar per residències de tota la comarca i alguna del Ripollès que funcionava molt bé. Hi havia pocs treballadors i vam acabar sent-ne més de 40. No em volia jubilar a la residència, així que els darrers anys de la meva vida laboral he estat a l'Ajuntament portant els temes de premsa i atenció ciutadana directa.

Fa pocs anys, amb la seva parella van decidir acollir un nen. Per què?

Fa cinc anys que, amb la meva parella, tenim un nen en acollida. Va venir quan ell en tenia tres. Amb la meva dona, l'Antònia, ja n'havíem parlat de joves. Ella es va jubilar poc abans que jo i teníem les condicions idònies per fer un acolliment, així que ens hi vam apuntar i vam fer una formació durant un any. Ens van trucar que el nen tenia tres anys i ens van dir que el tindríem un any mig, i ja fa cinc anys que és amb nosaltres. És també una experiència brutal.

Expliqui com li va.

No ens veiem amb 70 anys cuidant nens petits, però aquí estem. És un nen que necessita l'ajut d'una família. És una experiència diferent de la de tenir fills naturals, però a hores d'ara és un fill més.

Té tots els carnets de conduir. Per què?

Un cop se me'n va anar l'olla. Vaig pensar que deixaria el que estava fent i m'aniria a fer de conductor de camions per tot Europa. Ho vaig provar. Però en el primer viatge que vaig fer, amb un altre conductor, em vaig quedar atrapat més d'una setmana al País Basc, en un port de muntanya, per culpa d'una nevada. Quan vaig tornar vaig pensar a deixar-ho córrer.