La pizza és un dels aliments més estesos a tot el món, dels Estats Units a la Xina. De fet, la pizza que s´ha estès arreu, però, no és italiana, sinó que és de matriu nord-americana: es veu per la seva base o pasta gruixuda i greixosa, els seus ingredients càrnics, la pinya tropical, el pepperoni, etc.

En una de les cançons més populars del clàssic Bob Dylan el personatge de què parla està menjant pizza. Aquesta peça de pa rodona amb alguna cosa al damunt, en efecte, és tan americana com la Coca-Cola i l´estàtua de la Llibertat. Allò que unifica els joves -i no tan joves- de tot el món, de València a Perpinyà, i d´Istanbul a París, és el fet de menjar pizza -i altres elements lligats a la subcultura fast food, dit també «menjar escombraria». Aquesta projecció universal d´una coca calenta amb tomàquet i formatge, originalment exclusivament lligada a una ciutat mitjana, Nàpols -durant molt de temps ni a la resta d´Itàlia va ser popular, i eren sobretot els turistes que en demanaven-, però, no es deu pas directament a Itàlia. És una projecció més de la irradiació imperial americana, i per tant els joves d´arreu del món, incloent els de països islàmics -més reticents a allò occidental-, l´han adoptat pel fet que tot allò de vida quotidiana que ve de l´imperi -sigui el que sigui- és vist com a atractiu encara que sigui bescantat políticament. I aquí rau el problema.

En el seu origen, la pizza napolitana és una coca feta amb ingredients senzills i pobres, com totes les coques que trobem arreu de la Mediterrània: coques salades valencianes i balears, coques de recapte, pide turca, lahmacun arameu, armeni i turc (en alguns llocs pita), lajeen àrab, pissaladièra provençal i moltes d´altres. Aquesta coca, sense res, la solien fer servir els flequers com a «termòmetre» del forn, per saber, un cop cuita, quan calia ficar-hi el pa. I a partir d´aquí neix la imaginació: s´hi afegia formatge, herbes, tomàquet, anxoves o arengades, carn picada, espinacs... En tots els casos, curiosament, hi ha la coincidència que aquesta pizza o els seus similars orientals es fa en un forn de maons.

L´original napolitana és ben senzilla, tomàquet, formatge, mozzarella de búfala i, si de cas, anxoves.

No té res a veure amb la pizza que se sol trobar arreu del món, de matriu americana, i que no parteix pas d´una simple massa de pa, sinó d´una altra fofa i carregada de greixos, a la qual encara se n´hi posen més en forma de carn, salses, pepperone (un embotit coent), pernil...

Com és ben sabut, la pizza és un menjar d´origen napolità. Però la gent que sol menjar pizza amb pepperone, carn picada, pernil, xampinyons, salami, espàrrecs, pinya i tota mena d´ingredients inversemblants, segur que no menjaria la pizza original. Tant és així, que a la resta d´Itàlia hi va arribar força tard, de fet fins a la dècada dels seixanta, i fins més tard, i encara, sovint, de retruc de la pizza americana, servida generalment a trossos com un mos per menjar a peu dret. ?