Una de les coses que més va decebre als analistes polítics internacionals aquells darrers mesos d´octubre de 2017 -quan el món ens mirava, una mica-fou l´absència de contrapropostes per part de l´estat i l´espanyolisme. Com podia ser que davant l´evidència que una part molt important dels catalans i catalanes volia la independència, des del govern, els partits o els diversos think tanks espanyols no es formulés alguna mena de proposta per fer una Espanya una mica menys incòmode, més coherent amb la pluralitat? L´explicació al fenomen té a veure amb la tradició dominant al nacionalisme espanyol, la que pensa que negociar és rendir-se, que cedir és trair, que la mà dura és sempre la millor opció i que el «problema català» no s´arregla amb més autogovern i reconeixement sinó, al contrari, amb menys.

I no obstant, 3 anys més i 42 després del 1978, podria ser que alguna cosa s´estigués movent. Tres factors podrien (notis els condicionals) apuntar canvis. D´entrada, el possible reforçament del projecte europeu que comportaria l´inevitable afebliment del paper dels estats: més Brussel·les, menys Madrid, més Von der Leyen, menys Sánchez. En segon lloc, el factor fatxa. La radicalització desacomplexada de la dreta espanyola (política, judicial, mediàtica, militar i funcionarial) podria portar a l´esquerra i a sectors modernitzadors madrilenys a veure en les forces polítiques catalanes i basques l´únic aliat possible i, en conseqüència, a repensar l´estat en clau més o menys plurinacional i plurilingüe. Per últim, el factor territorial. Si al País valencià i a les illes es consoliden governs i hegemonies partidaris de reforçar els lligams amb Catalunya i de plantar cara al forat negre madrileny, la força d´aquest front comú, sumada a la pressió de l´Espanya buidada, podria tenir un efecte centrifugador i descentralitzador (en finançament i inversions) notable.

Es tractaria més d´una tendència progressiva que d´un canvi sobtat; de fet, ni tan sols requeriria modificar el coi de constitució. La resistència de l´espanyolisme més intransigent seria ferotge i les possibilitats d´èxit, poques. No obstant, les condicions (incipients) existeixen; aquest procés podria fer-se realitat i per tant (i aquí volia anar a parar) l´independentisme hauria d´estar preparat per donar-hi la resposta adequada. Una resposta crítica però en positiu, sense abandonar l´objectiu final, com va fer bona part de l´antifranquisme l´any 1978, però sense desconnectar-se tampoc del present i dels anhels més immediats de la seva base social, com vam fer bona part dels independentistes l´any 1992, amb els Jocs Olímpics. El difícil però necessari equilibri entre millorar el present i guanyar el futur. No sigui que, sense voler-ho, ens quedem sense ni una cosa ni l´altra.