Carles Puigdemont ha publicat a La Vanguardia un article extens que sintetitzo com ho va fer Josep Martí Blanch a El Periódico: «El comportament dels republicans, segons l´expresident, mereix ser definit com pactisme màgic. O el que vindria ser el mateix, una estratègia negociadora buida de contingut que no porta enlloc i que res pot aconseguir perquè, governi qui governi, a Espanya l´estat no cedirà en res substancial». Puigdemont exposa raons ben articulades que porten necessàriament al pessimisme independentista, perquè impliquen la conclusió lògica que no hi ha res a fer. I si no hi ha res a fer, tant se val defensar el camí de la unilateralitat com pregonar l´eixamplament de la base per la via de la gestió. El d´Amer exposa amb nitidesa que l´Estat espanyol és un «sistema expert» que govern rere govern i règim rere règim ha perfeccionat la tècnica per bloquejar les aspiracions territorials i salvaguardar la unitat. Ell mateix ho va poder comprovar en el seu pas pel Govern: va arribar amb un horitzó d´independència en divuit mesos i va acabar oferint la renúncia a la DUI a canvi d´evitar el 155. Ni això no li fou concedit. Aquells dies d´octubre va constatar que el mur espanyol no mostrava esquerdes i era massa alt per saltar-lo i massa ample per envoltar-lo. Amb aquesta experiència a les costelles (i dels companys de gosadia) ara avisa al competidor electoral que Madrid mai no deixarà anar el mànec de la paella. Però això ja ho saben Junqueras a Lledoners i Rovira a Suïssa. Saben que la independència depèn de la correlació de forces: per guanyar li caldria una gran majoria molt mobilitzada a Catalunya i una extrema feblesa de l´Estat, que no s´ha de confondre amb els problemes de l´emèrit. Els sabres rovellats ens recorden que el formigó del mur és un formigó armat. Ho digui o no, ERC sap que negociant els pressupostos no obtindrà la sobirania, però sí algun dels recursos necessaris per millorar la vida dels catalans. I sense negociar no aconseguirà ni tant sols això.
