Stéphanie Frappart és una àrbitra francesa de futbol que dimecres passat va entrar a la història -per enèsima vegada- ja que va ser la primera que va dirigir un partit de la Lliga de Campions masculina, en el seu cas un Juventus-Dinamo de Kíev. Frappart, la col·legiada de l'última final del mundial femení entre els Estats Units i els Països Baixos, ja va aparèixer als mitjans quan va arbitrar la Supercopa d'Europa del 2019 entre el Liverpool i el Chelsea. Per tant, és una pionera, algú que ha tombat una barrera que semblava que impedia que una dona pogués arbitrar grans partits internacionals masculins.

Si en teniu l'oportunitat, mireu-vos una sèrie noruega que emeten a la plataforma Filmin que es diu Home Ground. Narra la història d'una entrenadora que dirigeix un equip de la Primera Divisió del país nòrdic. En aquesta ficció apareixen tots els prejudicis que tothom qui envolta aquest món demostra per una anomalia com aquesta. I això que estem parlant d'un país com Noruega, sobre el paper civilitzat i no tan primari com d'altres de latituds més meridionals.

Ja fa anys que no sobta gens veure àrbitres en partits masculins de bàsquet, handbol, voleibol i, ja no diguem, en tennis i altres pràctiques individuals. Algunes entrenadores també formen part d'equips tècnics fins i tot de franquícies de l'NBA de bàsquet. El futbol és com aquell animal prehistòric que en moltes coses es nega a evolucionar, però sembla que de mica en mica entra en la normalitat. La que hauria de ser veure més Stéphanie Frapparts arbitrant a Champions.