El diari d´aquest dilluns publicava que la Fundació Ampans es troba en una situació límit pel que fa a la pèrdua de llocs de treball del col·lectiu de persones amb disfuncionalitat intel·lectual. Una situació desesperada, i apel·lava a la responsabilitat de les empreses del territori (públiques i privades) per poder-hi fer front. Malauradament, aquesta no és una situació excepcional, ja que la pandèmia de la covid-19 s´ha infiltrat per tots i cadascun dels espais de la nostra societat, com un tèrmit que ho ha foradat tot: els centres de treball, siguin del tipus que siguin, les entitats i organitzacions del tercer sector, les associacions esportives, culturals... totes i cascuna de les llars del nostre país. No ha deixat res tal i com era. Per tant, la situació d´Ampans no és gens excepcional, i en un país on estem acostumats aquests darrers anys a viure en l´excepcionalitat permanent ara sí que hi hem caigut de ple, com tantes d´altres nacions. Però no és menys cert també que cadascuna d´elles té possibilitats diverses de fer-hi front.
Estem acostumats a escoltar els nous gurús (la veritat és que no sé com anomenar-los). Em refereixo a aquells professionals que, en trobades de qualsevol índole, deixen anar soflames com ara «la crisi sempre és una oportunitat», «quan es tanca una porta sempre se n´obre una altra», i en podria escriure fins al final d´aquesta pàgina. No vull pas dir que aquestes afirmacions que sovint es diuen amb tanta facilitat (i generalment amb pocs arguments objectius i mesurables) no puguin pas ser certes, però el que destil·len és un discurs diguem-ne altament individualista. És a dir, que tots i cadascun de nosaltres portem dins nostre suficients capacitats, habilitats i coneixements per tal de poder-los afrontar i, és clar, resoldre´ls. Sincerament, penso que és just al contrari. La crisi de la covid-19 ens ha posat a tots plegats davant del mirall i el que hi veiem no és molt engrescador, perquè el que s´hi reflecteix són les contradiccions d´un sistema econòmic, polític i social que fa aigües per tot arreu i en el qual apel·lar a la responsabilitat individual de les persones no ho solucionarà res.
Si alguna cosa constata aquesta greu crisi social és que les fronteres entre allò que anomenem públic i privat són cada cop més borroses, i bona prova són les innumerables propostes sobre què hem de fer o no els ciutadans, obrint així un debat interessant sobre fins a quin punt les administracions poden o no reglamentar determinades situacions. I mentre observem perplexos, i moltes vegades també desorientats què podem o no fer, la crisi avança.
La responsabilitat és col·lectiva i cal, per tant, treballar decididament des de la comunitat i amb la política actuant amb ambició, lideratge i rigor, sumant amb tot el teixit real del nostre país. D´aquesta manera potser la Fundació Ampans (que és teixit real amb coneixement i expertesa) podrà donar resposta a les necessitats d´una part dels ciutadans/es d´aquest país. I potser així també començarem a posar la primera pedra per a tants i tants d´altres ciutadans/es que necessitem la responsabilitat col·lectiva.
