A mida que la pandèmia evoluciona hi ha un concepte que ha anat agafant més força, el de la responsabilitat individual. És evident que la suma dels tres consells bàsics: rentat de mans, distància i mascareta fa baixar la incidència de la Covid-19, però sense responsabilitat fem poca cosa. En aquesta matèria una part de la població suspèn, com també passa amb el sentit comú. Quan el conceptes són interpretables, cadascú ho fa de la forma que més l´interessa. I si els que demanen responsabilitat massa sovint són uns irresponsables, i ens ho demostren periòdicament, tenim sobre la taula un còctel explosiu que es manifesta en el nombre d´infectats, d´hospitalitzats i de morts.
L´estat d´alarma de la primavera obligava, restringia i no permetia res més que quedar-se a casa i anar al supermercat o a algun servei dels que se´n diuen essencials, una expressió que el virus ha popularitzat. A l´estiu l´aixeta va obrir-se més del compte. Ha arribat la tardor, la segona onada i noves directrius. Excepte els dies de confinament domiciliaris, els polítics i responsables públics sempre han apel·lat a la responsabilitat individual. Una petició raonable i plena de sentit, si no fos per la falta de coherència entre els que ho demanen. Uns se´n van a la festa d´aniversari d´un diari com un ramat de bestiar. D´altres, prioritzen la batalla política, per sobre d´allò que és essencial, que és la defensa de la vida dels conciutadans. Podem mirar a l´esfera internacional, però també a l´estatal i a la nacional.
Si la responsabilitat individual i ciutadana se situés sempre al capdavant de l´escala de valors, el país no estaria inundat, de forma permanent de corrupció, de mentides i d´accions imprudents. Tot seria molt més de color rosa, els jutges tindrien menys feina. Filòsofs i pensadors coincideixen en que només es pot millorar en responsabilitat a partir d´una eina tan poderosa com és la formació. Ja veiem, amb dades a la ma, que solen confluir baixes incidències en la covid-19 i un bon sistema d´educació. Els països nòrdics en son el paradigma.
Aquest any 2020 hem après moltes coses, la majoria relacionades amb el coronarivus, l´epidemiologia i el sector de la salut, però d´altres amb un perfil molt més sociològic. Hem vist com tot el país i mig món sortia als balcons a aplaudir els sanitaris. Un fenomen social que no havíem viscut mai. Hem vist períodes de notable responsabilitat ciutadana i d´altres de molt poca. Un any que ha estat i és una muntanya russa. I, ara a la recta final, a les últimes setmanes, no sabem si estem a punt d´estimbar-nos des del precipici amb els restaurants, carrers i centres comercials a vessar o estem a punt de començar una veritable inflexió gràcies a una vacuna, a partir de la qual ja remunta l´economia, si més no la borsa.
A falta de majors competències en responsabilitat, hem de fiar-ho tot a la ciència i als científics als quals massa vegades girem l´esquena quan no els necessitem i així ho certifiquen els pressupostos de les nostres administracions.
