El populisme no és ni de lluny un fenomen nou. Tot i que ve d´abans, durant el segle passat va sorgir amb força després del crac del 29. Més tard van ser Le Pen a França o Berlusconi a Itàlia. Igual que el segle passat, després de la crisi del 2.008, aquest fenomen ha aparegut amb diferents formes i s´ha escampat pel planeta.
Paul Taggart de la universitat d´Essex, engloba tots els nous moviments, amb el concepte «neopopulisme» i en defineix les cinc característiques bàsiques. La primera, parlen en nom del poble, confonen la part amb el tot i se´n atribueixen la representació. Com que ells representen al tot, necessiten de grans manifestacions que fins i tot fan dubtar aquells que no acaben d´identificar-s´hi. La segona, estan contra la legalitat vigent, estan en contra dels models de constitució lliberal. A Catalunya la sentència de l´Estatut ha servit per justificar el seu rebuig al «Règim del 78» i per desobeir totes aquelles lleis que els ha convingut. La tercera necessiten un enemic culpable de tots els mals. Aquí l´enemic és Espanya, ens roba i no ens permet l´alliberament «nacional» que seria la solució a tots els mals. Les solucions fàcils a problemes complexos són les que arriben directa als sentiments enfront de la raó. La quarta la postveritat i les fake-news. Dit en el llenguatge de sempre, l´ús sistemàtic de la mentida i les noticies falses. Aquí els processistes tenen tots els instruments necessaris per crear un seguit de «veritats irrefutables» que no poden ser discutides, tot aquell que gosa qüestionar-les és expulsat, acusat de traïdor, enemic o colon, segons els cas.
La cinquena un lideratge únic. A Catalunya, aquesta no es compleix, el populisme en té dos. L´un, un líder messiànic que és capaç d´anar a presó per, des dins, presentar-se com l´alliberador del Poble. L´altre, un vividor que es fuga a l´estranger per «internacionalitzar el conflicte», i es presenta com un exiliat, però viu amb una mansió i amb uns ingressos que per sí voldrien tots els catalans. Des de fa molts mesos tots dos estan embrollats en una suposada guerra fratricida per veure qui lidera el moviment. Per arribar a més ciutadans, i «eixamplar la base», els uns es presenten com a més pragmàtics i els altres com a més bel·ligerants. Els primers volen aconseguir la confiança dels ciutadans que cansats, en una situació crítica com l´actual, fruit de la pandèmia, volen acords amb l´Estat. Els darrers tot i provenir de les classes mitges altes, volen competir amb els anti-sistema de sempre i s´han convertit en anarco-capitalistes.
Què faran l´endemà de les eleccions? Si sumen, sense cap dubte, es posaran ràpid d´acord. Si en una cosa coincideixen és en assegurar que «ho tornaran a fer». Ells venen la seva faula molt bé, però aquí s´acaba. Necessiten continuar alimentant, l´enfrontament amb l´Estat. Si no hi posem remei,continuarem com fins ara, perdent oportunitats a diari. Enfonsant-nos una mica més.
Deixarem escapar el canvi que Catalunya necessita?
