Es parla molt aquests dies de les preses de posició de col·lectius d´antics militars. N´hi va haver una que, entre altres galindaines, parlava d´afusellar vint-i-sis milions d´espanyols. És el més estrident, naturalment, però encara és més revelador el segon, perquè adopta tot un altre to i acusa el govern i els seus socis «filoetarres i independentistes» d´amenaçar amb la «descomposició de la unitat nacional». Al començament comptava amb l´adhesió de 240 signatures, però la recollida no s´ha aturat i, en el moment d´escriure aquest article, ja ha arreplegat sis-centes firmes, entre les quals les de quaranta-quatre generals. ¿Algú s´imagina una iniciativa com aquesta en qualsevol altre país europeu?

Sens dubte, hi ha dos elements que mereixen una atenció especial, a part d´aquesta excentricitat. El primer és que s´adrecen al rei, no sols perquè la constitució l´assenyala com el garant d´aquesta «unitat nacional» presumptament amenaçada, sinó perquè s´endevina que aquests signants el veuen com una institució de l´estat que pot ser procliu a veure les coses de la mateixa manera. Vull dir que, si ells s´ubiquen a la pràctica en l´extrema dreta, creuen també que el rei és de la seva corda. ¿Com és que han arribat a aquesta conclusió?

El segon element és que firmin els papers invocant la seva condició de militars. El que compta, doncs, no és l´opinió d´un grup de funcionaris fora del servei, sinó el soroll dels sabres rovellats, com si això els atorgués un plus de representativitat que els altres ciutadans no tenen. De nou, doncs, com en tantíssimes ocasions de la història d´Espanya dels dos últims segles, la temptació de fer valer una força que, pel que es veu, consideren superior a la que té el govern de poder cercar les majories que vulgui per aprovar uns pressupostos o a la que tenen els representants del poble per pactar allò que els sembli més oportú. I al darrere, també com de costum, un rerefons humiliant per a qualsevol democràcia: aquests militars deuen considerar que els vots dels ciutadans que opten per Bildu o per ERC no tenen el mateix valor que els que opten per Vox o pel PP.

Així és que, una altra vegada, apareix una taca fosca en el fràgil prestigi de la democràcia espanyola. No n´hi ha prou del paper galdós que juga la judicatura, que també es creu l´àrbitre de la vida política, ni de l´actitud habitual dels cossos i forces de seguretat, que també s´irroguen el paper de salvadors de la pàtria. I ja pot anar dient la ministra del ram que aquest no és el parer majoritari de l´exèrcit espanyol, perquè ningú no se la creu i perquè els ciutadans espanyols de bona fe observen esparverats que quaranta anys de democràcia no han servit per fer callar els vells hàbits de la dictadura que cuegen entre els pilars més importants del sistema.

Vox, doncs, marca el pas a la dreta espanyola i convoca l´un darrere l´altre tots els vells fantasmes. Mentrestant, el PP, amb portaveus tan significats com Isabel Díaz Ayuso, es mostra incapaç de cercar i trobar el discurs d´una dreta moderna, renovada, guiada per la moderació. Un panorama ben galdós, certament.