Qui ets tu? Qui som? D´on venim? Cap on anem? Preguntes tan simples i complexes alhora. De tal o de tal altre en podríem dir, «Sí... la de cal...» o «el de cal...». Però tot això no deixa de ser una mera façana. Què hi fem aquí? Quin sentit té la vida? Per què hi som? La grandesa de la vida no pot verbalitzar-se en paraules, va molt més enllà de la carcassa que ens envolta i sembla designar-nos. Més enllà dels límits que el món físic sembla imposar, la Vida emergeix, continua, subtil, bonica... No la veiem, però no per això deixa de ser-hi.
Qui no sóc?... Quina llista més llarga es podria fer, noms i més noms..., milions de noms de gent que no som... Tal vegada el nom, l´aspecte, l´edat... ens diferencia, però ai que la diferència rau només en la carcassa! L´essència és la mateixa, en tu, en ella o ell, en mi, en tots... Tant és que externament un sigui així o aixà, o que parli qui sap quina llengua, tant és el color de la pell... La Vida és Una, però té infinites expressions, Déu és infinit i infinites són les criatures que d´Ell emanen.
Moltes vegades deixem d´escoltar, ens cansa fer-ho... Sentim tal vegada però sense arribar a comprendre... Hi ha vegades que les paraules s´entortolliguen o les entortolliguem tant, que, malgrat portin l´engranatge d´una mateixa idea, es desdibuixen i perden força. No arriben al receptor... esdevenen polsim d´un gran desert i sovint la idea més simple es dispersa i deixa de ser. Podria ser tot molt fàcil si deixéssim de banda les carcasses amb les quals ens hem anat cobrint al llarg de la vida i escoltéssim... hi veuríem més enllà de les paraules. Però que difícil se´ns fa! Anunciar en un desert la vinguda d´algú molt gran, dir sabent que sentir no és sinònim d´escoltar i molt menys d´entendre... Quanta gent devia escoltar sant Joan Baptista o a quanta gent devia haver batejat ell amb l´aigua del riu Jordà, fent-los partícips del desig que el movia? Segurament molta, encara que el mot «desert» pugui fer-nos pensar en un espai ampli i més aviat despoblat.
Si escoltem en lloc de sentir... i ens traiem les carcasses que ens mostren com qui no som, si esdevenim expressió de l´essència que ens habita, de ben segur que ens serà fàcil sentir aquella veu que cridava en el desert i que no deixa d´animar-nos a seguir endavant.
