Paula Depana és una noia de 24 anys que forma part del grup de gent normal. Juga a futbol amb l'equip de Viajes EntreRías Futbol Femenino de Pontevedra i fins al cap de setmana del 29 de novembre feia coses normals. Aquest dia en va fer una de grossa: el seu nom i la seva imatge han donat la volta al món associades al nom i a la imatge d'una persona que no era gens normal Diego Armando Maradona.

Què va fer la Paula? Doncs un gest d'aquells que impacten, que no deixen indiferent ningú. Per a molts (més que per a moltes), un gest escandalós, improcedent, que en l'extrem dels qualificatius fins i tot han provocat amenaces de mort. Per a moltes (més que per a molts), un gest valent, alliçonador.

Maradona va morir el 25-N, el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, i aquest fet va anul·lar qualsevol altra notícia, també aquesta mateixa celebració. L'impacte ha estat extraordinari no només en el món del futbol i de l'esport d'arreu del món, i els mitjans de comunicació no han fet més que engrandir el mite.

Poques veus ens van recordar que existia una cara fosca del 10 futbolístic fora del camp, el mateix dia 25 i l'endemà. Les referències a la faceta de maltractador, violador i pedòfil van començar a sortir tímidament a les cròniques periodístiques, però no és fins que Paula Dapena fa el gest que esdevé altaveu. El 29 de novembre, abans de l'inici del partit amistós a la ciutat esportiva d'Abegondo, a A Coruña, entre el Deportivo Abanca i l'equip de la Paula, es va proposar fer un minut de silenci en record de Maradona. Paula va dir que no, que ella no, «... que me negué a guardar ese minuto de silencio por un violador, pedófilo y abusador, y que tenía que sentarse en el suelo y dar la espalda». La fotografia il·lustrant el fet es va escampar com la pólvora, l'endemà les entrevistes, i immediatament els insults i els atacs. Una setmana llarga d'actualitat.

No sé si l'any vinent, quan el món torni a recordar la mort de Maradona, també recordarem amb la mateixa força i vehemència que hem de recordar els milers de nenes i dones que són víctimes de violència a tot el món. Ens recordarem del gest alliçonador de la Paula?

A mi no m'agrada el futbol; no l'entenc i no entenc la passió que genera ni els valors que transmet aquest espectacle. Em recorden massa la política dels emperadors romans «panem et circenses» i l'entorn en què funcionava i per què es va fer servir. Com es pot arribar a mitificar un jugador -que forma part d'un equip- fins al punt de convertir-lo en heroi d'un país, d'una ciutat i d'una especialitat esportiva.

La Paula ho ha explicat molt bé: «Para ser jugador hay que ser primero persona y tener valores más allá de habilidades como las que tenía él, que sabemos que eran cualidades y dotes futbolísticas espectaculares». Doncs això. Ah, el partit de futbol va acabar amb el resultat de 10-0 a favor de l'equip local, el del Deportivo Abanca. A mi m'agrada aquesta gent, com la Paula.